A poques setmanes de l’aprovació de la Vegueria del Penedès algunes veus s’han queixat de la manca de debat i de la conveniència de replantejar de nou l’estructura veguerial. Després de dotze anys de procés sembla que hi ha hagut temps de sobres per parlar-ne, però benvingut sia poder fer-ho de nou. Sabem que és impossible que tothom hi vingui d’acord, però ningú s’ha de quedar sense l’oportunitat d’exposar els seus arguments i defensar les seves opcions.
No oblidem que la Plataforma per la Vegueria del Penedès va néixer de la societat, per reivindicar una identitat que els polítics ja havien bandejat. Ha aportat arguments i dades per aconseguir que les elits polítiques, que havien fet la divisió de Catalunya en la foscor dels despatxos, hagin hagut d’acceptar la nova realitat.
En la divisió comarcal de Pau Vila es deia que l’Anoia era un calaix de sastre on quedaven agrupades identitats diferents. La Veu de l’Anoia va fer potser el primer intent seriós de donar cohesió a una comarca que sempre s’havia caracteritzat per la Conca d’Òdena ampliada, el que se’n deia l’Alta Anoia, i l’àrea penedesenca liderada per Piera. Molts anys més tard l’Informe sobre la Revisió del Model d’Organització Territorial, elaborat per la comissió d’experts creada per acord del Govern en data 3 d’abril del 2000, a instància dels diferents grups del Parlament de Catalunya (conegut com informe Roca) va proposar la creació de la comarca de l’Alta Segarra que es desvinculava de l’Anoia. En canvi s’hi proposava afegir Mediona, Castellfollit del Bosc, Conesa, Llorach, Les Piles, Pontils, Savallà del Comtal i Sta. Coloma de Queralt. En aquell informe, més o menys encertat, es tenia en compte un criteri racional fet per gent que intentaven mirar-se el territori sense “interessos polítics”.
Les comarques no són un patrimoni polític. Ni guanyen ni perden. No són territoris de cap senyor feudal. Ni les terres canvien de propietat. Són una divisió administrativa en servei dels seus ciutadans. No un cabal de poder dels seus representants polítics i administratius. S’ha acabat aquest criteri territorial on s’és més important si es té més superfície controlada i més habitants a qui governar (alguns diuen manar). Els habitants volen eines per poder desenvolupar-se millor. Serveis a l’abast i una administració propera a qui poder demanar responsabilitats.
Ara no és el moment de lamentar-se per la “pèrdua” de l’Alta Segarra. Què s’ha fet per la gent d’aquestes terres des d’Igualada? Per què s’han mobilitzat i pensen que aniran millor sols? I els que demanen pertànyer a Barcelona adduint que és on més anem, no s’adonen que Barcelona té per sí un poder enorme. En el futur es parlarà més de ciutats que de països. I és per això que cal una estructura que eviti ser fagocitats per les necessitats d’aquestes grans conurbacions. És que per la definició territorial Barcelona quedarà més lluny del que és ara? Per ser del Penedès no es podrà anar a Barcelona ni a estudiar ni a treballar?
L’argument “si l’Anoia se separa, Igualada perd comarca, que és el que ara li dóna capitalitat i serveis. Amb aquesta jugada, la ciutat queda en una situació difícil: entra a la Vegueria del Penedès havent perdut una tercera part de la seva comarca. Mal punt de sortida per fer-se sentir i reclamar el que vulgui reclamar” es qualifica per sí mateix. Al nord de l’Anoia acabaran tenint una comarca diferent perquè la seva realitat els ha portat a reivindicar un territori on defensar millor les seves potencialitats. Conreu. Turisme rural. I vida pròpia de l’interior del país. I l’Anoia ha de ser per ella mateixa.
Què es el millor per l’Anoia?
No és cert que l’Anoia perdi estan al Penedès. Quan es va fer la consulta als diferents estaments d’Igualada per veure si calia fer primer el tram de carretera de l’Eix Vertical anant a Manresa o Vilafranca el resultat va ser clar. I ho va celebrar tot el sud de l’Anoia. I la pregunta de “quina seria la millor ubicació territorial pensant en els propers 25 anys”, mereix quan menys una proposta. Mai ha de ser una raó per no fer res. El Penedès té una cultura i una història força homogènia, té més habitants que tres de les set vegueries en que s’havia dividit inicialment i està molt equilibrada geogràficament.
La població mundial, si no hi ha una desgràcia – guerres o alguna pesta – es doblarà abans d’acabar el segle. El creixement no serà uniforme. Està condicionat pels índex de natalitat i pels fluxos migratoris derivats de les oportunitats de viure millor o de fugir de la misèria. Sembla que les ciutats – i les connexions entre elles- seran els referents que més marcaran els territoris. Les grans urbs seran els pols d’atracció. I els més potents els situades en cruïlles i hubs de comunicació i en les zones properes a la costa. Perquè el mar no té camins però es pot anar a tot arreu. Els estudis de prospectiva parlen de franges costeres d’uns 100 kilòmetres i conurbacions d’extensions semblants, per on circularan tots els fluxos culturals i econòmics.
El Penedès és un territori perfectament ubicat en aquests paràmetres. Gaudeix d’estar a la vora del mar i té una vocació Mediterrània. Oberta al món però amb les arrels enfonsades a la terra. Amb quatre comarques complementàries. Un eix central que, gràcies a la indústria vitivinícola, conserva espais naturals que cal preservar. I – malgrat els errors comesos daurant els darrers anys – encara es pot evitar l’esquarterament del territori per criteris econòmics a curt termini. Pel nord, l’Anoia. La majoria de terres són feréstegues i de secà, la qual cosa va afavorir que durant segles es dediquessin a la indústria perquè no hi havia altra valor que l’enginy i l’esforç dels seus habitants. Pel sud i per l’est, Baix Penedès i Garraf. Un port de mar i una de les zones turístiques de més potencial del país. Una combinació quasi perfecte d’equilibri i de possibilitats de creixement.
L’Anoia tradicionalment ha estat una zona industrial. I avui encara l’ocupació en aquest sector és superior a la mitjana a Catalunya. Però aquelles empreses que donaven feina a centenars de treballadors ja no existeixen. S’ha anat reconstruint un altra entramat sectorial d’acord a les circumstàncies, on les especialitzacions que creen els valors diferencials s’hauran de treballar i mantenir. Així les adoberies ja no fan majoritàriament sola per sabates, sinó pell de qualitat per accessoris de luxe. I necessiten centres d’investigació per innovar.
Cal donar equilibri a tots els vectors de creixement. No només l’econòmic. Afavorir totes les iniciatives per tal de que flueixin tota la força creativa que ha de ser el motor que impulsi el nostre futur.
No parlem d’extensió territorial sinó d’oportunitats
Estem parlant d’una estructuració administrativa. La capacitat d’influència de l’Anoia al Barcelonès és nul·la. Algú creu que tindrem algun poder de decisió els igualadins davant les decisions que es preguin al Cap i Casal de Catalunya? Com a molt continuarem sent una zona verge per enquibir-hi tot el que no volen. Ja s’ha vist amb els abocadors, les presons i altres serveis, que són problemàtics i que s’han de col·locar en llocs on hi hagi menys pèrdua de vots. I no parlem del que se’n pot esperar de la Catalunya Central liderada per Manresa. Només cal observar com sempre s’han comportat amb l’Anoia.
No es tracta doncs del que s’ha de demanar, ni esperar a que ens donin. L’Anoia no vol ser ni més ni menys que d’altres territoris. Simplement vol ser. Compartir un projecte. Gaudir de les mateixes oportunitats. Tenir alguna cosa a dir. I això no era possible ni a Barcelona ni a la Catalunya Central. El Penedès és la millor opció. Dependrà de nosaltres el que siguem capaços de fer. De moment comencem una nova etapa. el futur no està escrit encara. Som nosaltres qui el farem. Amb les nostres capacitats, virtuts i defectes. Ací l’Anoia hi té un paper. Depèn de nosaltres que sigui el millor possible. La pregunta en tot cas seria: en un altra lloc podríem fer-ho millor? La resposta sembla evident…
