8.8 C
Igualada
Diumenge, gener 17, 2021

Alfons Olmo, VerdCel, cançó d’autor a Músiques de Butxaca

El sempre actiu Alfons Olmo, alter ego de VerdCel, presenta un ambiciós projecte, la publicació de dos discos sota el nom Bifocal. Lluny queda aquell VerdCel inicial d’un pop vitalista, però continua el gust per la literatura i per totes els arts barrejades en els treballs de Olmo. I una estima immensa per aquest planeta. A Músiques de butxaca, el proper divendres dia 6 de març, i dins el marc del Festival BARNASANTS, Alfons Olmo presentarà el disc sencer acompanyat de Toni Medialdea, Marcel Ferrer i Raül Lorenzo. A més els acompanyarà el Dídac Rocher, que farà una col·laboració, tal com va fer en el disc.

Qui és Verdcel?
Doncs Verdcel és una proposta de cançó d’autor i és com una mena de pseudònim per a mi, encara que sempre compta amb un equip de gent. La música, per si, no és una cosa solitària i en projectes com aquests que són una mica complexos i interdisciplinaris m’agrada poder compartir-los amb més gent. Som un equip de treball en què hi ha músics, productors, en Daniel Olmo, el meu germà, que fa la part més plàstica i que en aquest cas ha fet la novel·la gràfica.

Què podran escoltar els assistents al concert de Músiques de Butxaca de divendres vinent?
Presentarem Bifocal: Ras i Pols, que és un doble disc i una novel·la gràfica amb un poemari de 150 pàgines. Són 20 cançons. El disc està enregistrat en estudi però el directe té la gràcia del format: sentir, escoltar, veure la música. En un escenari com serà l’Ateneu amb la proximitat del públic i la complicitat que genera, serà una bona nit de música.
El concert el formaran una vintena de cançons del doble disc i potser fem alguna cançó d’algun treball anterior o potser en recuperem alguna d’algun altre autor perquè és imprescindible recordar-les avui en dia, pels temps polítics que vivim.

Bifocal és un doble àlbum i una novel·la gràfica. És un nou concepte de treballar la música com a element multidisciplinar?
Nosaltres hem fet molta feina en aquest sentit. El nostre primer treball, un EP amb sis cançons ja comptava amb una mena de narrativa gràfica amb il·lustracions i ja declaràvem unes certes intencions que no es van desenvolupar fins que no vam tenir els mitjans per fer-ho. Van començar a desenvolupar-se bastant amb PaisViatge, el primer llarg que vam fer, on hi havia 13 cançons amb un còmic i un poemari. Això ho portàvem a escena amb projeccions, amb l’artista plàstic també a l’escenari i mentre nosaltres interpretàvem la música, ell feia la part plàstica. Hem interactuat amb moltes disciplines: el teatre d’objectes, amb el gest, amb el moviment. També hem comptat, en ocasions, amb l’aportació de l’Anna Hierro, que és una ballarina.

Tot el vostre treball és de producció pròpia?
Tenim una part d’autogestió i autoproducció i després hi ha el vessant d’utilitzar obra d’altri, com per exemple el 2010 vam enregistrar Petjades, un treballa sobre Raimon, en què vam crear un còmic, vam recuperar documentals de la filmoteca, vam fer un curt i vam versionar moltes cançons en clau moderna. Això mateix ho hem anat fent amb altres poetes, també hem fet un espectacle sobre memòria històrica que s’anomena “Sota les cunetes. Justícia”; també hem enregistrat un treball que havíem fet feia molt de temps sobre l’Ovidi Montllor.

Podríem dir que Bifocal és un punt d’inflexió en la teva carrera?
Bé, Bifocal tanca un quadríptic compost pels elements: comença el 2012 amb Els dies del saurí, amb el fons de l’aigua, que era un treball emocional, d’acompanyament a una persona en la pèrdua de condicions laborals; després arriba Argilaga, que era el foc, era resposta contundent, canalitzar la ràbia d’una manera constructiva. Després va venir De plantes, talaies i cims (i un aroma), un treball de terra que es pregunta sobre l’existència, és molt més d’arrel, material. I finalment arriba Bifocal que és aire, és canvi
Quan vam fer els dos primers, vam agafar l’obra del Raimon per jugar-hi i marcar una mica el camí, ara que hem tancat el quadríptic penso que hem intentat canviar el sistema tant de creació de les cançons, de preproducció i de producció. Els tres primers els vam fer amb una manera de treballar i aquest quart hem canviat radicalment, hem agafat nous productors i a l’hora de composar hi ha hagut un plantejament de base molt més estricte, de concretar molt més la guitarra: si Saurí era més rock, Argilaga era més pop i Plantes era més arrel, i aquest hem volgut que fos més cançó, cançó.

Un dels teus referents és Ovidi Montllor i el Festival Barnasants d’enguany en commemora els 25 anys de la seva mort.
El Barnasants neix quan falta l’Ovidi i és com un llegat que a poc a poc ha anat mostrant la seva figura com un símbol de moltes coses de la societat dels Països Catalans i de certes perspectives polítiques i ideològiques que abans es veien com a contradictòries. La figura de l’Ovidi retratava bé això: la samarreta vermella i la camisa negra que es posava a sobre ja eren una metàfora del comunisme, l’anarquisme, del nacionalisme i el tema d’esquerres molt propers a les teories comunistes. Ara, en els moments que vivim, això s’entén una mica millor, però a l’Ovidi no era considerat prou nacionalista per a la gent d’esquerres i per altra banda per als nacionalistes era massa d’esquerres. Jo crec que era un avançat al seu temps, una mena de visionari.
El Barnasants omple molt bé aquest recosiment de retalls i, contra l’hegemonia cultural de la cultura de l’entreteniment, busca aquella altra que aporta sentit crític, reflexió.

La cançó protesta també ha format part dels teus treballs. Fa un parell d’anys juntament amb d’altres músics, vàreu enregistrar Sota les cunetes, un homenatge a les víctimes del franquisme. És necessari encara donar-ne veu?
Sí, perquè bàsicament encara no s’ha fet res, s’ha anat deixant que el temps curi. Per molts, l’amnistia que hi va haver al principi de la Transició va ser un punt i final i per altres va ser una continuació. Com deia Neus Català, aquesta gent que durant quaranta anys va exercir el poder no es mereixin una violència física ni una revenja però tampoc que continuessin en el poder com si no hagués passat res. I no és un punt i final, encara queda molt per fer, falta reparar moltes injustícies i això és el que d’alguna manera es reivindica.

Músiques de Butxaca és un cicle de concerts en petit format que es duen a terme a l’escenari del teatre amb poc públic. És més còmode actuar en aquesta proximitat amb el públic o fer-ho des de dalt l’escenari?
A mi m’agrada molt actuar d’aquesta manera i de teatres n’hi ha alguns que imposen molt. Tens la sensació que has de tenir-ho molt clar, que estàs envoltat i que això se’t pot tornar en contra. En canvi, recuperar aquest concepte que porta Músiques de Butxaca, que hi ha un caliu, que no és un ambient fosc amb un silenci impenetrable, fred… després el públic pot ser d’una manera o una altra o agradar-li més o menys el teu treball, però el format de concert m’agrada molt. El més important d’aquest cicles de concerts és que la gent està educada en què va a veure, sap què es trobarà, tal com quan vas al cinema a veure una pel·lícula subtitulada, per exemple.

De professió: músic o geògraf?
Músic. Tot i que vaig estudiar Geografia, em vaig formar a fora, vaig treballar en el mon del paisatge però dedicava més temps a la música. I quan vaig posar a la balança les dues professions, la música va sortir guanyadora. A partir d’aquí, ja fa 15 anys, l’engranatge de Verdcel va agafar la intensitat i empenta que ens han dut fins ara.

Compartir

Més notícies

Últimes notícies

Vilanova del Camí promou el primer Premi de Narrativa breu

La regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Vilanova del Camí juntament amb la Biblioteca de Vilanova del Camí, convoca el primer Premi de Narrativa...

Un projecte anoienc aconsegueix l’aprofitament del pèl animal per a adob

L’empresa igualadina de fertilitzants pel sector agrícola Labin, amb la col·laboració del clúster de la pell, Leather Cluster Barcelona, ha portat a terme un...

Una mica d’història de l’Antic Gremi de Traginers d’Igualada

La festa dels Tres Tombs a Igualada és una mostra viva de la importància de les celebracions de Sant Antoni en el conjunt...

L’atur a l’Anoia puja dos punts en un any, però la pandèmia fa perdre 10.000 contractes

Les dades de desocupació que ens ha deixat el 2020 no són bones. Podrien ser pitjors, certament, però no són per alegrar-se i conviden...

La Xarxa programa ‘Klé’, un espectacle de teatre visual a l’Ateneu

El proper diumenge dia 17 de gener, a ¼ d’1 del migdia el grup Xarxa Igualada ha organitzat una representació de l’espectacle Klé, un...
Compartir