Si bé l’Exposició “La revolta catalana” del fotoperiodista i reporter barceloní Jordi Borràs i Abelló va ser inaugurada al Casal Popular d’Igualada, el Foment, des del primer dia del festival FineArt Igualada; de fa dos divendres que l’acte de presentació d’aquesta testimonial producció a càrrec del mateix autor va ser un dels més participats de les Mostres del FineArt 2019. Òbviament, tanta concurrència havia de respondre al gran interès que -al costat d’una visita guiada a un selectiu aparador d’imatges- despertava una obra de la qual, majoritàriament, n’és protagonista la societat catalana arran d’uns fets esdevinguts que han quedat enregistrats de per vida en la memòria col·lectiva de distintes generacions de catalans.
Això és, les inquietuds i els ideals del poble català es veuen extraordinàriament plasmats en el que apunta a ser -a propòsit de l’1 d’octubre- un any de tot un poble, un intensíssim període visualitzat a través d’esdeveniments tan pregons com la mobilització general de la societat, la violència policial o la resistència pacífica, entre altres; uns fets que ja han estat inscrits en els annals de la història. Àdhuc, més enllà de recopilar tot l’esdevingut en dotze mesos que a ningú no ha deixat indiferent, les fotografies certifiquen la veritable voluntat d’actuació d’un poble enmig d’una insòlita combinació d’exultació, d’horror i, sobretot, de molta dignitat.
Jordi Borràs (1981), graduat en il·lustració i també fotògraf professional, treballa com a freelance compaginant indistintament aquestes dues competències, a més de ser membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils. A l’actualitat també col·labora, entre altres mitjans amb El Món, El Temps, Crític i la revista basca Argia; des d’una especial preferència per al camp del fotoperiodisme de raó social i d’àmbit nacional, així com amb un interès molt específic envers aquelles organitzacions i grupuscles espanyolistes d’extrema dreta que actuen a Catalunya en oposició a la causa independentista catalana bo i obtenint una sorprenent crònica de fotografia social. Tanmateix, amb el pas dels anys, una consolidada trajectòria evidència fins a quin extrem Borràs ha sabut capturar –enmig de circumstàncies d’autèntica incertesa i de risc- unes impressionants i implacables seqüències que de forma expressa no necessiten ni un peu de foto ni cap tipus de comentari. Efectivament, els anhels i les inquietuds del poble català es veuen magnífica i puntualment retratats en cadascuna de les imatges, ja siguin del referèndum i de les mateixes agressions d’aquell primer d’octubre, ja siguin de les diferents i successives manifestacions endemés de les dels mateixos presos polítics. Seqüencialment ordenades, totes elles i amb tota mena de detall reflecteixen el camí polític emprès per la societat catalana amb tots els seus passos reivindicatius. Al cap i a la fi, doncs, tota aquesta mostra ens condueix a una conclusió determinant i rotunda: l’independentisme es fa més que inqüestionable en base a la superior demanda d’un gran col·lectiu, independentment de les militàncies polítiques i de les conviccions de cadascú. Es tracta, al capdavall, d’unes fotografies on s’evidencia que l’autor ha presentat un cicle del procés que, en aquest moment, es troba mig paralitzat a l’espera del mateix judici i de les properes eleccions espanyoles.
En el marc d’aquesta mateixa presentació de l’exposició, l’autor també ens va convidar a descobrir la publicació que sota el nom de “Dies que duraran anys”, editada el setembre passat, constitueix el volum imprès en paper fotogràfic de gran qualitat en el què com si d’un àlbum familiar es tractés, fotografia rere fotografia constitueixen un veritable document que cadascú pot fer-se seu, i molt seu, d’aquesta “revolta catalana”, altrament el reflex d’una societat projectada a transformar de manera sàvia i entusiasta -que no il·lusa- els destins d’un país.
A propòsit de les seves múltiples exposicions i de les tantes publicacions fotogràfiques que té en el seu haver, és d’obligat esment el reconeixement del què, a l’any 2016, Borràs, va ser mereixedor per part de la Fundació Comissió de la Dignitat, del Premi Dignitat concedit gràcies als seus valerosos i intrèpids treballs com a documentalista gràfic i fotoperiodista compromès. El mateix any també va ser, amb la seva publicació “Desmuntant Societat Civil Catalana”, que va obtenir el premi Liberisliber “Pensa” (de no ficció) concedit per la Fira d’Editorials Independents.
