Agravis comparatius – Pere Escolà

A

El govern es va escandalitzar per la xiulada al rei i a la bandera de la Final de Copa. El considera un atac a les institucions. A les essències pàtries. No volen sentir ni a parlar de la llibertat d’expressió. Del dret a la protesta pacífica. Ni volen que es parli del per què. I faran tot el que puguin per castigar els “culpables”. Per alguns ja tenen nom, el president Mas, per somriure i el Barça i l’Athlètic de Bilbao. I el jugador Adúriz per riure. Massa mullader partidista. Existeix el dret de manifestació. I de vaga, sigui general o en alguna empresa. Ningú parla de limitar-les, encara que els piquets no es comportin tan pacíficament com els que hi havia al Camp Nou.
Parlar de símbols de l’estat és molt agosarat. La nissaga del rei d’ara va tornar després de llargs anys de dictadura. Pel mig dues repúbliques amb un parèntesi entre elles. Pel que fa a la bandera actual és una ensenya de 230 anys d’antiguitat. (635 menys que la catalana). Però no sempre ha estat el símbol nacional. Va néixer el 28 de maig de 1785 després que el rei Carles III ordenés a Antonio Valdés, capità general de la Reial Armada, que organitzés un concurs per una nova ensenya que substituís la de la casa borbònica – de fons blanc – que es confonia amb la de les altres potències de l’època. Va convertir-se en l’ensenya nacional el 1843, amb la reina Isabel II. I és el 1908 -fa 107 anys- que és d’ús obligatori en els edificis públics per un decret del govern d’Antonio Maura, sent rei Alfons XIII. Durant la primera república l’escut no tenia corona. Durant la segona va canviar els colors, incorporant el morat. Durant la dictadura franquista l’escut tenia l’àguila de Sant Joan. Així com en èpoques hi ha aparegut les columnes del Plus Ultra, l’afegitó “Una, gran i lliure”, el jou i les fletxes, corones, Flor de Lis, etc. I pel que fa l’himne nacional, durant la República hi havia l’himne de Riego i ara la Marxa Reial.
L’Audiència Nacional ja havia dictaminat que no hi havia cap delicte quan es xiulaven els símbols. Sabien que no tothom si podia identificar. La fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal, ha reconegut que, amb la legislació actual, els símbols i els emblemes nacionals, com la bandera o l’himne, poden ser ultratjats. Alguns alaben la serenitat institucional del monarca que va aguantar amb gest seriós l’escridassada. El ministre de Justícia vol impulsar reformes legals per tal de poder actuar contra els que l’havien agreujat. El president Mas advertia que no s’ha de fer el ridícul prenen mesures que més endavant es poden lamentar. Algunes persones de seny i projecció mediàtica diuen que caldria preguntar-se el perquè de tot plegat. Però molts ja saben la resposta. S’ha d’anar en compte quan es tracta d’institucions, que són elements derivats d’una determinada opció política. I això és veu en molts detalls. Per exemple, l’any passat a la final de la Champions van anar-hi el rei i el president del govern. I moltes autoritats municipals i autonòmiques. Aquest any només la vicepresidenta del govern amb la constel·lació d’autoritats catalanes. Tot es justifica quan es vol. Les institucions no tenien cap obligació d’anar-hi. I segurament ningú les va trobar a faltar.
Si es parla de greuges el poble en té molts. I s’ha de respectar quan les expressa. I més quan ho fa pacíficament. Mentre, els que manen, sembla que només tinguin l’ús de la força i el càstig. Però els ciutadans volen que el seu protagonisme no sigui mediatitzat. Ja estan farts d’imposicions sense sentit, quan hi ha tantes coses importants per fer. Les institucions estan per servir el poble i no per ser reverenciades. I els governants han de prendre nota, perquè només hi són com representants d’uns ciutadans lliures que volen ser amos del seu futur. Respecte sí. Però per a tothom.
Pere Escolà