A Igualada i la seva gent

2187

Daniel Vilarrúbias Cuadras i Bernat Roca

El confinament ha pres
a Igualada la llibertat;
l’epidèmia l’alegria
-i moltes vides.

Però no ens trauran el sol
que al llarg passeig batega,
ni el vent que al campanar
al vianant refreda.

Tampoc els turons del Pi, els aragalls amb aurora, els sembrats de Cucala

ni els arcs de Sant Martí.

Menys encara la lluna juganera
que les estrelles senyoreja

quan fa el ple.

Amb la primavera tornarà del maig la festa
i a l’estiu de sant Bartomeu la gesta.
I vindran l’encens sonor de la tronada,
els balls enflocats, la dansa, els coets dels diables

i la gresca.

Els cafès s’ompliran de fressa
i als carrers de l’amor
-que tots ho seran-
dos amants es donaran conversa.
Potser un petó, o una abraçada
que faci oblidar una absència.
Perquè l’estimar
no és pas cap ciència
sinó necessitat
i vivència.

[Igualada serà imitada, però mai Igualada].
…Catalunya recordarà
la teva solitud tremenda
ja esdevinguda llegenda.