83 milions d’euros – Josep M. Ribaudí

8

Què es pot fer amb 83.000 milions d’euros? Comprar-se un piano nou, segur, i fins i tot una altra moto, que la meva ja està vella. Per si no acabeu de copsar xifres d’aquesta magnitud, us recordo que equivalen a quasi 14 bilions -sí, sí, amb B de barbaritat- de les antigues pessetes del calafí Laureà Figuerola. I a què ve aquesta xifra? Doncs és la quantitat que Espanya deixa d’ingressar per culpa d’una administració d’Hisenda que és una mena de colador i d’una incapacitat bíblica (intencionada o no). Imagineu-vos com està el pati, que la recaptació d’impostos que hi ha a Espanya en relació a la riquesa que produeix està, fins i tot, per sota de la de Grècia! Jo no sóc economista, però per saber això només cal donar un cop d’ull a l’informe Tax Justice Network; per esgarrifar-se no cal ser llicenciat. I aquesta xifra surt si la recaptació fos la mateixa que la mitjana de la zona euro. Si fos com la de Dinamarca s’aproparia als 90.000 milions.
Amb aquest diners -a més de comprar-nos un piano i una moto- podríem suprimir tot el dèficit (55.000 milions), pagar totes les prestacions d’atur (25.000 milions) i encara sobraria algun caleró per fer alguna francesilla. Proposo que ens collin amb més impostos? No, segur que no, ja he dit que no tinc coneixements per fer propostes tècniques, però sí que disposo d’un cert sentit comú i m’atreveixo a suggerir dues coses: que s’expulsi del gobierno al Sr. Montoro, per incapaç (i a més cregut), i que tothom pagui el que li correspon, no només les classes de mitjana en avall que generalment són les que tenen nòmina o pensió i estan “retratades”. I quan dic tothom em refereixo, per exemple, a aquella família que segons Podemos no és casta, però tenia 2.000 milions d’euros al banc HSBC de Suïssa -m’esgarrifo de pensar el que haurien pogut fer en el cas de ser casta-.
La tributació de les societats a Espanya és la més alta de la Unió Europea (30% l’últim any amb dades disponibles, a la Unió 22,9%), però un entramat de deduccions i viaranys complicats va permetre que les grans empreses paguessin el 5,3%. Rieu-vos de les combinacions que va fer Juan Carlos Monedero, aquell dirigent -no sé si encara ho és, que la política va molt de pressa- de Podemos. Vist el que acabo d’escriure la Hisenda espanyola s’assembla més a una casa de barrets que a un ministeri i per això penso que seria bo que despatxessin al ministre.
L’estat del benestar, sorgit de l’Alemanya de finals del XIX, utilitza un conjunt de polítiques consistents en implantar serveis públics i socials amb caràcter universal, habitualment serveis que no són rendibles per al sector privat (ensenyament, sanitat, seguretat social…), evitant que hi hagi persones que quedin desemparades en circumstàncies problemàtiques. Ho he hagut de simplificar molt. Per tot això fa falta recaptar impostos, però aquí s’ha d’aplicar aquella llei tan antiga que diu: “o ens escalfem tots, o li fotem puntada al braser”. Tothom ha de pagar i pel principi de la solidaritat el que té més, amb més ha de contribuir, d’una manera proporcional i assenyada, però tan proporcional i assenyada per dalt com per baix. Penso que tan injust és que l’Estat et marqui el 30% en impost de societats quan la mitjana europea és el 22,9%, com que utilitzant trucs i “màgia” al final alguns, molts, els grans, només cotitzin el 5,3%.
Acabo. Fa molt bé el govern català de preparar la futura Hisenda pròpia, i estaré content que fitxi als millors tècnics perquè un país modern necessita recursos, però especialment seny per no escanyar als contribuents i encara més seny per repartir-los adequadament. Espero que quan siguem independents tinguem tot això, perquè l’anhel del filòsof de Martorell, Francesc Pujols, que arribaria un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, ho tindríem tot pagat… em sembla que no ho veurem, al menys jo.
Josep M. Ribaudí