Diumenge, seguirem somiant

124

Jordi Puiggròs Pola
Mestre

Seguirem somiant. Escoltarem la llum mentre, el món, es mou dintre els teus ulls.

Per encetar aquest article, no trobo millor manera que citant aquesta lletra de Sopa de Cabra, cantada per Gerard Quintana en el seu àlbum El retorn. I és que dos dilluns enrere, TV3 va emetre el tercer capítol del programa El Suplent, on una persona coneguda (en aquest cas Gerard Quintana) visita una aula d’adolescents i, sense ells saber-ho prèviament, porta preparada una classe. La delícia d’aquest programa, des de la meva opinió, és com mostra la despullada ment d’uns alumnes sorpresos. Entre els atordits per la inesperada visita, els perduts per intentar esbrinar qui és la persona que ha entrat a l’aula i els que veient un referent parlant-los de tu a tu, tots parlen i reflexionen sense por. Parlen somiant amb el futur que tenen entre cella i cella. Parlen, amb valentia, de la por i de tot el que els inquieta. Parlen amb propietat.

En aquest capítol, el cantant repassa diversos temes molt presents en el dia a dia dels alumnes que, a vegades, sembla que hagin de quedar fora de les aules. Però si hi quedessin, qui els donaria l’oportunitat de debatre de tot el que realment els inquieta? Si en els debats polítics d’aquests dies, els professionals de cada partit necessiten l’ajuda d’uns moderadors per trobar l’ordre i no matar-se, què no han de necessitar uns alumnes de 18 anys?

Així doncs, el més rellevant del programa no només és la posada en escena d’una persona que ha omplert les places de tot el país, sinó que també ho és la reacció d’uns alumnes que, menys conscients que alguns lectors de qui és la figura del cantant, l’escoltaven amb els ulls ben oberts. Perquè sí. La mirada, també escolta.

En Gerard va fer servir diverses tècniques per captar l’atenció i l’emoció dels alumnes i, d’aquesta manera, mantenir-los connectats amb tot allò que els volia transmetre. Va ajuntar la confiança amb l’anonimat, la confessió i una mica de novetat, per aconseguir un còctel de declaracions on, a través d’un instrument permanent en la vida fora de l’escola i quasi inexistent dins d’ella, com és el WhatsApp, els alumnes li enviaven un missatge anònim confessant la principal por que tenien. El cantant va aconseguir fer parlar als més tímids, fent-los escriure. Més endavant i, en una altra etapa de la sessió, va utilitzar una carta amagada sota la cadira d’una alumna, per emocionar l’aula amb un simple tros de paper. Passat i futur en menys de 20 minuts.

Ja per acabar, mentre els alumnes estaven sols a l’aula, van haver d’escriure una carta empatitzant amb la figura d’Eric Clapton, depressiu després de la mort del seu fill al caure d’un pis de Manhattan.

La carta escrita pels alumnes i en anglès, deia:
“Don’t let the world lose two souls, instead of one”, “No permetis que el món s’endugui dues ànimes, en lloc d’una”. Sublim.

Aquests alumnes tenen disset i divuit anys. Durant aquesta sessió de la seva ment en van sortir converses de cultura, de filosofia citant a Nietzsche, d’art, de vida, de mort, de futur i de passat, i molt més. Es va parlar en català, en castellà i en anglès.

En uns dies on molta gent ha criminalitzat els joves, els ha denominat violents i els ha criticat per no assistir a les aules, s’ha de tenir en compte que aquestes són plenes de persones que diumenge aniran a votar. I hi aniran amb filosofia, tecnologia, idiomes, èxit, fracàs, alguns amb algun estalvi i d’altres, ben pelats. Tornaran a sortir al carrer i entraran al col·legi perquè, enfadats, posaran una butlleta, exactament del mateix tipus de paper que la de l’1 d’octubre, en un recipient de les mateixes mides que aquell dia.

Diumenge, la gent que els titlla de violents i criminals, haurà de veure com aquests nois i noies, amb la mateixa ràbia que fa unes setmanes, votaran per dir NO a l’odi i a un passat ultradretà i NO a un futur repressiu.

Aquesta gent, però, veurà com la seva valentia no són les pedres, sinó un vot carregat d’arguments. Un vot que tanca violadors i allibera idees. Un vot que no amenaça. Un vot que no deixa perdre més ànimes que les que el món demana perdre.
Perquè tal com Sopa de Cabra diu, diumenge… Seguirem somiant.