30 minuts – Pere Prat

3

Fa alguns dies aquest programa de TV3 va estar plenament dedicat a Igualada. El missatge era bo. Voluntat de reeixir. De tornar a ser. De ganes. De jovent involucrat. De construir des les ruïnes. D’ensenyar moltes iniciatives. De les il·lusions de molts que potser no solen aparèixer en els grans mitjans, però que saben fer coses. Molts van ser els comentaris a les xarxes socials congratulant-se que es tornés a parlar elogiosament de la ciutat. La gent té ganes “d’anar bé”. Que tot torni a ser com abans. De tenir feina. Que els carrers estiguin plens de gent que es guanya la vida i no de la que mandreja perquè no sap què fer. Dels exemples presentats potser es podrien extreure alguns dels factors del cavi que es cerquen. Així la vella concepció dels fabricants que feien mostres per anar a vendre els productes de l’any següent, segurament ja ha desaparegut per sempre. Massa despesa per materialitzar uns volums davant la incertesa de les modes i les capacitats de clients empetitits i mig arruïnats. En canvi hi ha nous factors a aprofitar, com són la proximitat geogràfica i la flexibilitat. Poder fer unes peces en quinze dies i posar-les als aparadors de les botigues és una avantatge competitiva amb la que els països productors de l’Orient no poden lluitar. No té futur competir només per preu. La mateixa Xina ja ha superat aquesta fase i ara inverteixen en innovació. Ja fa anys que ho estan fent en maquinària i infraestructures. És una potència que anirà pujant i nosaltres no podem mirar d’acomodar-nos en el lloc que deixen buit. Per això és absurd parlar de rebaixar els sous per sota del salari mínim. Aquesta no ha de ser la nostra guerra. No s’ha de competir per la misèria. Però no s’ha de descartar cap oportunitat. Sols canviar de paradigma. El treball a Europa està avui penalitzat. Se li carrega tota mena d’impostos. A Espanya suporta tot el pes dels pensionistes. I aquesta estructura piramidal està en fallida quan gairebé dos treballadors actius han d’aguantar-ne un que ja no treballa. S’han de trobar nous camins a productes existents. Com l’enginy ha aconseguit donar nova dimensió a algunes companyies que havien passat pel concurs de creditors. Com s’han trobat noves aplicacions a locals que en el passat van ser fàbriques i avui estan destinades a noves activitats. La imaginació, creativitat, treball i constància que obren noves oportunitats i que es consoliden amb el temps, corregint errors i potenciant encerts. Que converteixen les idees en embrions de futures empreses, a les que només les circumstàncies personals i de l’entorn podran posar sostre. Per aquestes iniciatives també hi haurà crítiques. Els que s’enyoren del passat i no fan res, esperant que algú els resolgui el seu problema. Els que ja s’han rendit i es lamenten. Els que sabent de les dificultats no miren de trobar noves oportunitats. Els que esperen sense saber el què. Per això cal trobar emprenedors que sàpiguen encarar cada dia amb optimisme malgrat saber que els reptes són enormes i segurament continuaran sent-ho per molt temps, però que apliquen la seva força en intentar modificar la realitat que els envolta. Els que saben que la vida no és justa, però que només nosaltres podem intentar fer-la millor. Els que saben que el món espera que es faci alguna cosa i no només mirar-se al mirall plens d’autoestima, mentre es queixen que els altres no s’adonen del fantàstics que són. Els que saben que les oportunitats es troben en les coses senzilles. Aquelles que encara ningú ha considerat, però que permet fer un servei que algú serà capaç de remunerar. Projectes com oferir benzina a preu més baix, bufs, mitjons, globus, estampats, jerseis o pells de qualitat. Perquè hi ha moltes maneres de guanyar-se la vida honradament. No només amb preus baixos, que no són altra cosa que un posicionament de mercat. I tots voldríem que aquest “Teixint el futur” sigui l’inici d’una nova etapa engrescadora. I per això cal que tots hi posem la nostra millor contribució. Pere Prat