25 anys d’independentisme d’esquerres al Parlament (1988-2013) (1)

Esquerra Republicana de Catalunya es funda el març de 1931, amb la unió de tres organitzacions: l’Estat Català, de Francesc Macià; el Partit Republicà Català, de Lluís Companys, i el grup de L’Opinió, de Joan Lluhí, així com moltes agrupacions locals i comarcals. Més de dos segles després de l’ocupació del país del 1714, amb ERC es porten a terme les primeres expressions de sobirania nacional democràtica del segle XX: proclamació de la República Catalana el 14 d’abril de 1931 i proclamació de l’Estat Català el 6 d’octubre de 1936. Gestos de dignitat, davant un Estat que ofegava les classes populars catalanes, però que no van poder portar-se a terme a causa d’un context internacional completament desfavorable, on els governs feixistes s’imposaven a l’escenari europeu. A continuació, l’Estat espanyol perpetra un crim d’Estat contra el president democràtic de Catalunya, Lluís Companys (15 d’octubre de 1940). Els presidents successors Josep Irla (1940) i Josep Tarradellas (1954) mantenen, des de l’exili, la continuïtat institucional fins l’actual règim autonòmic de la Constitució Espanyola de 1978, que liderarà Jordi Pujol (1980). La resistència a l’Estat franquista va comptar amb dues organitzacions independentistes força influents: el Front Nacional de Catalunya (FNC) de caire més aviat interclassista, fundat a París el 1940, i el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) d’esquerra d’inspiració marxista, fundat a Barcelona 1969. Durant el període 1977-1987 sorgeixen una diversitat d’organitzacions independentistes. Lluís M. Xirinachs, independent de l’Assemblea de Catalunya, és el primer electe parlamentari que es proclama obertament independentista al Senat espanyol (1977) i promou el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN). Col.lectius escindits del FNC i del PSAN funden Nacionalistes d’Esquerra (NE). Una part evolucionen cap ERC i una altra, l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra (ENE), s’integra a Iniciativa per Catalunya el 1987. Són els anys també de la Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes (1981-1993), amb mobilitzacions històriques com el Som una nació del Camp Nou, amb 100.000 persones (1981). També contra la Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico –LOAPA-, amb 350.000 persones (1982). Per primer cop s’hi fa un bloc amb el lema “Independència” i els portadors de la pancarta varen ser detinguts per aquest fet com a única acusació. El 1979 apareixen els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) i Independentistes dels Països Catalans (IPC), formació que tornarà a confluir amb el PSAN el 1984 amb la creació del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i que actuarà com a front polític de l’organització armada Terra Lliure (1980-1993). Quan el 1988 tres persones que es declaren d’ideologia explícitament independentista (Colom, Carod i Pueyo), són escollits diputats al Parlament de Catalunya, és perquè abans hi ha hagut molta gent que ha lluitat per això. La tardor de 1987, Àngel Colom i Josep Lluís Carod Rovira, s’afilien a ERC i fan una crida nacional cap a aquest partit, que hi portarà milers de nous militants. El 1988 són escollits els tres primers diputats del Parlament que es declaren explícitament independentistes. Tots els antecedents explicats són fonamentals per arribar a aquest fet. Després d’una dècada (1979-1989) de suport a la transició autonòmica, el 1989 ERC escull una nova direcció i estableix explícitament la independència dels Països Catalans i la justícia social com a primers objectius polítics. Josep M. Palau