20 anys de l’11-S: Recuperem el relat d’un igualadí que ho va viure des de Manhattan
2

13 de setembre de 2021

El passat 11 de setembre va fer 20 anys dels atemptats a les Torres Bessones de Nova York. En les següents edicions de La Veu de l’Anoia, del 14 i del 21 de setembre, es va relatar l’experiència de Ricard Escura, director en aquell moment de la desapareguda Viatges Abelux, que estava a Manhattan el dia dels atemptats amb la seva filla Carola, de 12 anys. Aquest és el relat que en feien per La Veu de l’Anoia:

8.00. Hotel Hilton Millennium, davant del WTC
“Ens vàrem llevar d’hora, dimarts, a les vuit del matí, perquè volíem anar a una petita piscina panoràmica que hi ha a l’hotel, a la planta 5. Era interessant de veure, perquè mentre et banyaves, veies les torres bessones i tot el World Trade Center. Coneixia l’hotel i per això els dos últims dies del viatge volíem anar al Baix Manhattan. Mentre estàvem cercant el banyador, per anar a la piscina i després esmorzar, va produir- se l’impacte contra la primera torre”.

8.45 El primer impacte
“Vaig comprendre de seguida que es tractava d’una explosió important. Des de la finestra de l’habitació mirava cap al terra, pensant que era un cotxe bomba, o una bomba en uns baixos. La gent corria com desesperada, però no veia res que indiqués l’explosió. De cop i volta, vaig notar com queia runa de dalt, i en aixecar el cap, vaig veure una bola de foc brutal. Va ser horrorós, i creia de debò que era un atemptat terrorista, però en aquell moment no sabíem que es tractava d’un avió que havia xocat. M’hagués posat encara
molt més nerviós, si ho hagués sabut. Havíem estat el dia abans dalt de les torres bessones, i no ens ho podíem creure. Vàrem decidir de seguida trucar a casa, per avisar-los que estàvem bé, i llavors va ser quan centenars de bombers van col·lapsar el carrer i entraven dins de l’edifici en flames.

A l’hotel ens deien que hi havia un incendi en una de les torres bessones, i que no passava res, que estiguéssim tranquils. Al contrari, prohibien sortir de l’hotel, perquè queia molta runa i ferros de dalt. Mentre, continuava trucant a l’agència, però aquí no hi havia ningú, perquè era la Diada, i a casa voltaven pel pati i no sentien el telèfon… La meva filla mirava què passava, perquè a l’habitació tota la paret era transparent, com un gran mirall. I llavors va produir-se l’explosió a l’altra torre”.

9.18 El segon impacte
“La Carola va fer un salt des de la finestra increïble, i tot l’hotel va tremolar. L’ona expansiva va ser molt forta, i la vibració era increïble. La nena va dir de seguida, espantada, que volia tornar cap a casa. Vaig pensar que el millor era sortir de seguida
d’allí, i a l’hotel va començar a sentir-se molt fort la paraula “evacuation”, per evacuar immediatament l’hotel. Ens vàrem vestir a correcuita, i res, agafar diners, passaport i bitllets d’avió. La gent sortia desesperada de les habitacions, amb la maleta, picant per les parets… La meva filla va preferir emportar-se unes maletes amb els regalets que havíem comprat. Un guàrdia de seguretat ens va situar dins de l’ascensor tibant-nos i ens va fer anar cap avall, mentre ell es quedava dalt per avisar a les habitacions. Això no ho vaig entendre, perquè entrar en un ascensor en aquell moment era molt perillós, sobretot si marxava el llum, com després va passar. A la recepció de seguida ens van posar al carrer, sense cap classe de servei.

Ja es veia gent estesa pel carrer, alguns inconscients o potser morts. Recordaré aquell dia  tota la vida. Marxàvem d’allí a peu, i molts més feien el mateix. Arribava gent de Wall Street a mirar el que passava. Arribava també l’exèrcit, amb els soldats armats fins les dents, feia molta impressió tot plegat. Tres o quatre cantonades més amunt, al terra hi havia una sensació d’estampida. Sabates, sang d’algú que havia caigut, botes, maletes… La meva filla va veure llavors gent desesperada que es tirava des de les torres, que tenien 400 metres d’altura. En aquestes, va caure la primera torre”.

10.00 Cau la primera torre
“En aquestes, va caure la primera torre. Tothom es va posar a cridar, era una situació d’histèria col·lectiva. Si la torre hagués caigut com un pi, ens hagués enganxat a tot  Manhattan per un efecte dominó. La gent que corria es va aturar i xisclava, com hipnotitzada. Quan vàrem poder reaccionar, la gent es va posar a córrer, com podia. Allò era horrorós, i més quan arribàrem a una cantonada i veiérem aquell núvol de pols, grandiosíssim, que venia cap a nosaltres, des de tots els carrers. Jo no sabia si era pols o era runa, pedres, vidres, terra… Deixàrem les maletes abandonades i ens vàrem amagar darrere un monument, amb dos americans, fent com una mena de pinya. Quan el núvol ens va passar per sobre va ser molt fort. La claror va desaparèixer, tot es va fer fosc i negre, els crits no es van sentir més, hi havia un silenci que et posava la pell de gallina… La pols ens entrava per tot arreu, i els americans ens deien que no respiréssim.

En aquestes que, a prou feines, vàrem veure una porta giratòria d’un edifici, i com la gent entrava dins. Eren 30 metres, però semblaven dos quilòmetres. Caminàrem cap allí, però no es veia res més enllà d’un metre.

Allí dins hi havia molta gent, 30 o 40 havien entrat en aquells moments. Jo vaig sortir de nou per anar a buscar les maletes, però em va costar molt trobar- les, i pitjor va ser després, quan, en girar-me, no es veia absolutament res, ni tan sols sabia cap on havia d’anar. Va ser un dels pitjors instants, perquè havia deixat la filla en aquell edifici.. Vaig encertar la porta de miracle, buscant a palpentes. La Policia que hi havia dins de l’edifici on ens refugiàvem em va dir de tot, per haver-me arriscat tant per una tonteria, i tenien tota la raó, perquè m’esgarrifa pensar que hagués passat si perdo totes les referències”.

12.00. Notícies a la Universitat de la Pau
“Aquell edifici era, curiosament, la Universitat de la Pau de Nova York, vàrem saber després, i al menjador hi havia moltíssima gent, la majoria estudiants, molts d’ells hispans. Allí van poder veure la televisió, i assabentar-nos del que havia passat, amb els xocs dels avions contra les torres, i la caiguda de la segona torre. Quan van tocar el Pentàgon, i amb el president que ningú sabia on era, i amb un avió que havia caigut, les cares de tothom, especialment els americans que hi havia allí, van quedar com petrificades. Per sort, des d’allí vam poder trucar a casa, des d’un telèfon públic, amb unes cues enormes i uns drames impressionants a cada trucada.

Volíem marxar a l’aeroport en aquell mateix moment, però acabaven de tancar tots els aeroports del país, i érem dins de la zona acordonada. Ens vàrem poder canviar, ens van donar una mascareta i continuàrem el camí, lluny d’aquella tragèdia, a peu. En un restaurant deixaven que tothom agafés el que podés, i vàrem poder menjar alguna cosa.

15.30. Un taxi per la força
Continuàrem caminant, fins travessar China Town i el Little Italy, i arribar al Soho, a la meitat de Manhattan. Eren 2/4 de 4 de la tarda i estàvem morts de tant caminar. Hi havia taxis, però tots anaven buits perquè els taxistes volien trobar ponts per on sortir de la illa de Manhattan, i no agafaven ningú. Al final vaig poder convèncer un taxista, que a més era musulmà, suplicant-li que ens portés a un hotel, i entrant al cotxe gairebé per la força. Abans ho havíem provat de la manera correcta, però els taxistes et convidaven a sortir del cotxe de seguida. Aquell home ens va portar a l’Hotel Hilton de la Cinquena Avinguda, on, per cert, volien cobrar a tothom un preu d’or per dormir, quasi 70.000 pessetes (uns 420€). Al final ho vaig solucionar trucant a Chicago, a la central de Hilton, però va ser molt trist veure com es volien aprofitar de la situació. Els hotels estaven col·lapsats, de tota la gent que havia pogut escapar”.

Al mateix vespre, Ricard Escura i la seva filla van passejar per Times Square, desert, i al dia següent van veure la igualadina Marta Guitart, que vivia en un apartament a Manhattan -”ens va oferir casa seva per quedar-nos a dormir”-, van conèixer l’equip de TV3, i van passar pel Casal Català, ubicat en un hotel de la illa. Abans de marxar, divendres (els atemptats van passar un dimarts), van tenir temps per veure un espectacle a Broadway. Una bona estona per començar a oblidar l’inoblidable.

Dissabte 15 de setembre van agafar el primer vol d’Ibèria cap a casa. Va costar, perquè la companyia deia que anava ple, i molta gent va desistir i quedar-se a terra. Curiosament, a l’hora d’enlairar-se portava 60 places lliures.

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta