11 de Setembre de 2015, dignitat i govern – Josep Castelltort

1

Tots els éssers humans neixen lliure i iguals en drets. Això, que és la mare del ous, neix de la revolució francesa de 1789. Allà es fa universal, per tothom, però és més antic. Els ciutadans grecs i romans ja eren lliure i iguals en drets.
Això no ho resol tot, però és un bon començament. També els ciutadans romans podien acabar sent venuts com esclaus per deutes. D’això n’haurem de parlar un altre dia, quan ja siguem lliures. Ara és inútil, perquè la norma la marquen des de fora. Els que volen començar la casa per la teulada, donar serveis nous sense tenir els diners, posar normes perquè a Madrid es diverteixin tombant-les, practiquen el que s’anomena demagògia en versió clàssica o populisme en versió actual.
Què és dignitat? La dignitat “és el dret a ésser a ésser tractat amb justícia -amb igualtat amb els altres- i de ser reconegut com ésser humà amb tots els seus valors”.
Per què als catalans ens cal reclamar la DIGNITAT? Perquè de forma, no pas anecdòtica, sinó estructural (permanent i organitzada) som tractats de forma arbitrària -desigual- i sense reconèixer els nostres valors humans col·lectius, per part de governs, tribunals i lleis.
Assajo un catàleg a salt de mata:
1. La nostra llengua no rep el tracte d’igualtat respecte a la llengua castellana, sinó el tracte dels vençuts front els vencedors. Subordinació i engany.
2. Reiteradament se’ns nega el dret a tenir una opinió sobre les coses i els esdeveniments, de manera que estem tips i farts de sentir com ens diuen què volem i què pensem, evitant ser consultats. El fet que facin el mateix amb altres sectors de la població espanyola no ho fa menys insuportable. Si a l’estat espanyol volen ser un estat de súbdits, ja s’ho faran. Nosaltres no ho volem.
3. Els nostres interessos, dintre d’Espanya i a fora, ens els representen els que es comporten com hereus dels ocupants de Catalunya, oblidant els pactes d’igualtat del 78.
4. La nostra solidaritat amb els més desfavorits, francament poc equitativa, ens és imposada. De fet, no és solidaritat, sinó espoli. De passada som tractats d’egoistes i insolidaris.
5. Hem de formar part d’un espai polític espanyol en que el menyspreu i l’insult als catalans son un argument habitual i acceptat, imprescindible per alguns, davant la ceguesa permanent dels governs i dels tribunals de justícia.
6. Les institucions de l’estat espanyol (tribunals de justícia, TC, Policia, Congrés de Diputats,…) es fan servir arbitràriament per posar sota control el sistema polític català, i el cinisme és la forma habitual de justificar-ho.
Tot això no és nou ni aquí ni al món. És antic i actual. Però nosaltres, els catalans, hem pogut sobreposar-nos a les nostres derrotes militars i polítiques i ara ja no volem ser tractats com vençuts, perquè ja no tenim por. Els nostres antics vencedors, s’ha oblidat del pacte del 78, però no tenen el que cal per governar les nacions occidentals: el consens social sobre les lleis, la força de la raó i un sistema prou democràtic de debat polític. Estan fracassant, potser ja ho volien, ells sabran, en el projecte de transformar Espanya en una democràcia.
De tot això, n’estem tips i ja hem dit prou. I això, em sembla, no depèn del resultat del 27S. Passi el que passi, no voldrem tornar enrere. La dignitat i la llibertat no es voten. Però guanyar el 27S ens ho farà molt més fàcil. Si no guanyem, el núvols negres de l’horitzó poden congriar una tempesta. Potser la riuada s’emportarà també el trontollant sistema polític espanyol, però feina rai per a tots.
Per tant, ni negociarem el govern amb un Estat Espanyol, ni amb una Unió Europea si som una nació o no o si som ciutadans o súbdits. Ningú, llevat de nosaltres ho pot decidir. O és que les altres nacions han demanat permís algú per ser reconegudes? No ho hem de discutir ni amb el Govern d’Espanya ni amb els de la Unió Europea. Ho decidim nosaltres. Això és la sobirania.
Després sí, una cop ben fonamentada la llibertat, la igualtat i la dignitat amb la constitució catalana, llavors sí, negociarem qui ha de governar, de quina manera i amb qui ens associarem. Si tenim una vinculació estable amb l’Estat Espanyol o no. Si enfortim una vinculació de llengua i cultura o més àmplia amb els països catalans. Si hem de demanar tanda per entrar a Europa i mentrestant desviar les mercaderies espanyoles cap …, cap a on?, o ens quedem a la UE, que potser ja només ens fa la meitat de la il·lusió que ens feia. Si hem d’establir unes relacions especials amb França, si hem de de tenir una perspectiva diferent envers el nord d’Àfrica, … O sigui, després veurem com fem ús de la llibertat.
Aquest 11 de setembre de 2015, commemorant la derrota, n’hem proclamat el final.
Josep Castelltort