Xantatge, per Pere Escolà

0

corrupcion.jpg Massa sovint es diu que no hi hauria corruptes si no hi hagués corruptors. Ho diuen els instal·lats en el poder, que així es justifiquen. Volen que siguin els rics que tot ho compren amb diners i diuen que tot té un preu. I probablement sigui així quan els atrapats en alguna malifeta han de pagar per alliberar-se’n. Però no és aquesta la classe de corrupció política que avui malmet la convivència, sinó la que s’origina en el poder i s’aprofita de la posició dominant per treure’n profit. La que no destria corrupció i xantatge i proposa “si no em dones no et donaré”. Els que adjudiquen obres en concursos fets a mida, requalifiquen terrenys pels recomanats o donen concessions manegades de les que sempre en treuen. Per això hi ha tants regals, tants informes, tantes contribucions anònimes que algú “de confiança” recull i després distribueix de la millor manera possible. A vegades diuen que van a destinacions “nobles”, que mai ho són per molt que es justifiquin, perquè sempre van a parar a les butxaques d’algú. I el xantatge continua. Tothom sap tot de tothom. Tenen dossiers estructurats i documentats. “Si tu ho expliques jo també ho faré”. I les catifes del poder van amagant la porqueria fins que el gruix i la pudor que generen fa que algú les aixequi. Però poquet, perquè els involucrats tenen molts mecanismes per impedir-ho. La condició humana és la que és i la història està plena d’episodis que no engresquen a pensar que amb l’ètica n’hi haurà prou. Per això es vol que la justícia, que alguns diuen que és per a tothom, completi el cicle de les bones pràctiques, castigant a qui fa el que no s’ha de fer. Però avui s’ha fet còmplice del sistema. S’ha tornat lenta, feixuga, parcial i influenciable. I els que fan les lleis que apliquen, són els més interessats en què la fronda legal els ajudi a mantenir el “seu” model social, on estan ben instaŀlats i d’on treuen els recursos per continuar la seva tasca extractiva i depredadora, quan la societat sols els demanava dedicació i honestedat. Però ni això. Ells serveixen qui els posa, que no és el poble, sinó els que dirigeixen els seus partits. Però en la lluita pel poder es “destapen” situacions que semblaven impensables, perquè si no es “filtren papers” és gairebé impossible demostrar res. I també hi juguen les prescripcions. S’ensenya el que convé i quan convé. De manera gradual intentant que la por eviti la guerra, que es vol freda, per seguir collitant. I es juga en un gran tauler on es sacrifiquen les peces que es van quedant desprotegides per aconseguir millors posicions i uns i altres es toleren si no es destorben mútuament. Però van a totes quan poden eliminar un competidor. Per això surten ara els papers de Bárcenas. Darrere hi ha l’amenaça de treure’n més. Però només es parla dels polítics i no dels que donaven els diners. Tots aquests milions ara serviran per pagar silencis i ningú s’atrevirà a reclamar-los a l’antic tresorer. I ell podrà dir que els ha guanyat “legalment”… Al poder no li preocupen aquestes “engrunes” perquè són només un sacrifici que cal fer per no perdre la font. Els polítics s’esquincen les vestidures escandalitzats pel que fan els altres, tot esperant que no es destapi el que ells han fet. Fins i tot la més alta institució del país -“irresponsable” legalment- fa actes que ho semblen. I la societat té avui la sensació que tots viuen en la impunitat i que es defensa el que és indefensable. Ningú es creu que altes personalitats aniran a la presó. Ni de la Casa Real ni de polítics de primera fila. I és la ciutadania l’única via per tornar a posar les coses en el seu lloc. Pere Escolà