Volem una altra manera de fer política

0

Avui és fàcil desencisar-se amb la política. “Tots els polítics són uns pocavergonyes”. Ara és una de les ocupacions més desprestigiades. Se’ls vol avergonyir perquè molts d’ells no tenen vergonya. Ja corren llistes dels que haurien d’anar-se’n de la vida pública. Dels càrrecs que tenen, del que cobren i de les corrupcions que hi ha. De les presumpcions de les que poden haver-hi hagut. Ara els voldrien fora. El problema és com s’omple aquest forat en la gestió del país. A l’Alemanya d’entreguerres va sortir el nazisme, a la Itàlia de “Mani Puliti”, el Berlusconisme. A França i a Itàlia han assajat fer arribar “tècnics” experimentats com en Villepain o en Monti, que arribaren al poder sense haver estat votats pel poble. Com tampoc ho foren Primo de Rivera, en Franco. Altres com en Ruiz Mateos, en Gil y Gil o en Laporta han utilitzat un discurs populista que no ha consolidat cap missatge. Els cavallers de la neteja s’havien especialitzat per la caixa dels llocs on estaven. Ja no era que hi hagués corruptes, sinó que el sistema s’havia convertit en la gestió de la finca pròpia i no de la representació del poble. Hom es recorda d’aquells moviments de base que van permetre la consolidació democràtica. De les associacions de veïns, grups culturals, entitats i organitzacions de tota mena que sabien debatre idees i endegar actuacions col·lectives. D’aquella gent que feia reunions fins a hores intempestives, robades a la família i al lleure i de responsabilitats altruistes que mai s’han retribuït. D’aquells s’havien incorporat a la militància de base de partit ben diversos i que han acabat servint només com a interventors quan hi ha eleccions. Avui molts estan avergonyits de les actuacions i decisions de les cúpules i no saben què dir als seus companys en el treball. Voldríem recuperar el compromís dels que coneixen bé els efectes de les trames corruptes en la vida dels partits. Els que saben com es recapten els diners que no s’expliquen i que en diuen caixes B. Els que saben qui remena les cireres del partit. Els que coneixen aquells que controlen les fitxes de la militància i, per tant, els vots en els congressos. Els que veuen com es configuren les executives, fent i desfent acords en despatxos foscos i en els passadissos del poder. Els que veuen com es prenen decisions contra les ideologies “manant-ho des de dalt”. Els que saben qui és qui amenaça en deixar fora de la foto a aquell que es mogui. Qui defensa que un partit és una unitat d’acció que no permet les expressions individuals i volen manyegar amb majories la voluntat diversa i plural. Que saben qui són els que truquen d’amagat per exigir un favor urbanístic o de qualsevol classe. I que tallin amb tot això fent servir el seu vot i la seva veu. Perquè són els que saben millor que ningú qui són els que enverinen la democràcia. Saben qui ha aconseguit càrrecs a les administracions malgrat no tenir aptituds ni haver demostrat mai un mèrit. I coneixen a tots els companys que han abandonat el vaixell fastiguejats de tanta corrupció. Aquesta és la força del poble i de les seves organitzacions representatives. Gent, de tots els partits que saben que, per ser alternativa de govern cal una organització potent que projecti els seus anhels. De persones capaces de posar-se dempeus, exigint els seus drets. De militants que vagin als congressos a defensar el que creuen i a vetar els corruptes. Perquè sense això no ens queda ni l’esperança i ens arrisquem a perdre el que tant ha costat tenir. Les alternatives ja les sabem. O les del passat, o les que proposa Beepe Grillo a Itàlia. O sigui, prendre’s-ho tot en broma i que cadascú vagi a la seva. Pere Escolà