Viure – Pere Prat

1

400 euros.jpg Hi ha col·lectius que consideren que la dignitat humana ha de tenir una contraprestació dinerària. Defensen que pel sol fet de néixer ja es tenen uns drets econòmics. En diuen solidaritat i justícia social. Potser per això l’Assemblea de Treballadors de Barcelona impulsa una iniciativa legislativa popular per demanar una renda mínima de 664 euros al mes, tant si es treballa com si s’està sense poder fer res. Però mentre uns en diuen que és necessitat i la justícia, altres ho consideren una absurditat que esdevé bogeria. Amb aquesta quantitat, es pot portar una vida digna? Per què no 1.000, o millor 3.000? Però si estem parlant de drets, en el món hi ha molts milions de persones que viuen amb un euro al dia i somnien en guanyar-ne 400 al mes i la quantitat de diners no hauria d’estar vinculada ni a la idoneïtat, ni a la geografia, sinó a la mateixa condició humana. Però ací amb un euro no n’hi ha ni per un cafè. Viure dignament és fer-ho pel damunt del llindar de la pobresa? Quin és aquest? Ací FOESSA el va fixar el 2011 (per a una persona que viu sola) en 7.800 euros anuals. Així a Catalunya un 21,9% de la població viu sota el llindar pobresa. La població major de 65 anys és el col·lectiu més vulnerable amb una taxa de risc a la pobresa del 25,1%, seguida dels menors de 16 anys (23,4%). Una de cada cinc llars té uns ingressos anuals inferiors a 14.000 euros. Més de nou-centes mil persones estan a l’atur. Hi ha prop de deu mil persones sense sostre. I a Espanya mig milió de famílies viuen dels ingressos dels avis. Gairebé 11,6 milions de persones en risc d’exclusió social i el 9,1% de les famílies té tots els seus membres a l’atur. I a la UE 115 milions de persones estan en situació de pobresa. (23,1% ). El primer problema radica doncs en el mateix concepte de l’ajut i les conseqüències de la dependència, la pèrdua de llibertat i els abusos de l’aprofitament de les necessitats. Ja veiem que hi ha molta gent que pateix. Però tampoc es poden tancar els ulls a qui se n’aprofita. Alguns ajuntaments ja han detectat casos de gent que s’empadrona amb algun familiar per obtenir ajuts i després, la mateixa persona, una volta ja els té, fa la mateixa operació en altres poblacions i així obté quantitats que molts que treballen no guanyen. El mateix que fan alguns immigrants obtenint-los en diferents estats comunitaris. I no és només un problema dels desvalguts que vénen de l’Àfrica. També hi ha europeus que vénen a tractar-se en els hospitals catalans perquè les llistes d’espera i els serveis són, malgrat tot, més favorables que en els seus països. Però tot i aquests desajustos, el més negatiu d’aquest concepte de pagament fix és que desincentiva treballar. Tenir assegurada la vida sense fer res, ho acaba paralitzant tot. Avui hi ha a Espanya un col·lectiu de catorze milions que ha de pagar la resta (trenta milions). És a dir un que genera riquesa en porta dos carregats a l’esquena, siguin assalariats o subvencionats. I és pregunta fins on ha de ser solidari. El mateix que pensen els que han estalviat, mentre molts s’ho gastaven tot per “viure” i ara demanen que l’estat pugi impostos per rebre així els ajuts que necessiten. Es pot fer demagògia i parlar de repartir millor. Però la llibertat es té quan tothom pot valer-se per un mateix i no depèn dels altres. Per això, el ciutadà demana que es prengui seriosament la creació de llocs de treball. És conscient que, quan n’hi ha amb escreix, es pot parlar de tot. Del jornal mínim i d’atendre els que, per una circumstància o un altra, no es poden valdre. La societat ho demana als seus representants polítics (que massa sovint ja no sap a qui representen). La majoria de ciutadans volen viure amb dignitat i no tenir que esperar almoines ni ajuts. I tenir les oportunitats suficients per no necessitar utopies que difícilment es podran pagar. Pere Prat