Fa pocs dies vaig tenir la oportunitat de visitar a l’Oriol Junqueras a la presó de Lledoners. És d’aquelles coses que mai m’hagués imaginat fer, de la mateixa manera que molts ciutadans d’aquest país estem fent coses que per culpa de la repressió de l’estat Espanyol mai en haguéssim imaginat que faríem.
El dia de la visita va ser emocionalment molt intens, unes hores prèvies que no oblidaré mai, de sensacions contradictòries i alhora d’orgull sabent que tenim el lideratge d’una persona que malgrat la situació que està vivint té les idees clares, l’objectiu definit i una força gegantina per combatre la repressió d’un estat implacable.
Arribo a Lledoners i s’hi respira solitud, silenci. Passem els pertinents controls de seguretat, amb una fredor que em recorria l’espinada. Entrem. Passadissos llargs, portes que s’obren i es tanquen perfectament sincronitzades, folrades amb barrots i amb un so estrident. Creuem el pati, sensació de pel·lícula, de ciència ficció. Tan de bo. Passo un passadís i apareix un cel clar, i més silenci. Entrem a una sala. Una taula i cadires. Res més. Sensació d’un espai fred i desangelat pensats per a anul·lar la personalitat i el pensament. Fet perquè no t’hi puguis sentir còmode ni tan sols quan t’hi acostumes.
Arriba l’Oriol, fort i somrient, de cop, amb aquella veu forta i clara, tota la sensació anterior s’esvaeix, l’espai s’omple d’energia, de personalitat, de força. Ens abracem. Comença explicant-me el seu dia a dia, la rutina, la seva adaptació a la dura realitat de la presó però sense planys ni lamentacions. No s’hi vol entretenir, passem a parlar de feina. El noto amb ganes de parlar del país, d’Igualada, del futur. Parlem del moment polític actual, del que ell creu que s’ha fet bé i del que no s’ha fet tan bé. Del que cal fer i de com hem d’avançar. També de com encaren un judici que saben com acabarà. I amb passió explica les oportunitats que oferiran les eleccions locals i sobretot europees.
Remarca amb èmfasi que cal treballar als municipis per tenir el màxim d’alcaldes i alcaldesses republicanes, la molta feina que queda per fer als municipis, amb els entorns propers a cadascun de nosaltres, i del poc soroll que ens convé a tots sobre allò que no podem controlar. Treball proper, cadascú en el seu petit entorn. Treball de formigueta per un objectiu clar. Municipis republicans per desplegar polítiques republicanes que ajudin a l’objectiu final: la República.
Personalment els vaig veure forts, durant una estona també va venir en Raül Romeva. Anímicament amb el cap molt clar. Conscients de la venjança que els ha tocat viure i alhora esperançats. Esperançats que el seu “sacrifici” serveixi per fer passes endavant.
Crec que la millor manera d’explicar la visita és reproduir el que em van dir: “Si ens tenen tancats, és que poc o molt els fem por. I si els fem por, és que tant malament no hem fet les coses”. “Dues coses tenim clares. La primera, que tard o d’hora sortirem, i la segona que quan sortim serem mes forts que quan vàrem entrar. La incògnita és quan temps tardarem a sortir i quant més forts serem al sortir. I això, depèn en gran mesura del que faci cadascun dels ciutadans del nostre país en els seus petits entorns”.
La conversa s’allarga més de dues hores. Tenen el país absolutament al cap, cadascun dels seus racons, cada pam. Una lucidesa admirable i un domini que colpeix. Igualada també: “Enric, sortiu al carrer, parleu amb tothom, amb la gent, organitzacions, empresaris, entitats… amb absolutament tothom. Amb els propers i amb els més allunyats. Expliqueu que un país millor és possible, que una ciutat millor és possible. Que amb polítiques republicanes podem millorar la vida de la gent, que aquest és el gran anhel i que l’hem de construir entre tots”.
S’acaba el temps. És l’hora de fer el recompte a la cel·la, un per un, i després a sopar. En Romeva ja fa estona que ha marxat perquè li tocava torn de neteja. Sortim de la sala, arribem al control. L’última abraçada. Les últimes paraules i indicacions: “truca aquell, parla amb aquell altre. Digues que estic bé, fort. Que estimo a tothom”. I creieu-me que allà dins, a Lledoners, una maleïda presó, això d’<<estimar a tothom>> pren més força que mai.
Ens separem, ell cap la mòdul i nosaltres cap a la sortida. Altre cop i de cop, de nou sensació de fredor, de portes, de passes arrossegades, de murs buits, de silenci i deixant enrere a homes de pau i pacífics, amb família i amb una dignitat que els qui els han tancat no tindran mai. I malgrat tot, optimistes. Com diu sovint l’Oriol, som el fruit de moltes derrotes, però som la llavor de totes les victòries.
Enric Conill
Candidat a l’alcaldia d’Igualada per ERC
