Un article de
Veuanoia

Visca L’1-O! Crònica de deu dies
V

8 d'octubre de 2017

Deu dies que trasbalsaren el món és el conegut llibre del periodista John Reed on fa la crònica dels dies inicials de la Revolució russa. Avui no se’n parla, però molta gent el va mitificar. Des d’aquest 20 de setembre a l’1 d’octubre han passat també deu dies: tot un món. I res ja no serà igual. Els espanyols no ho entenen, no ho volen entendre. S’han quedat instal·lats en la «veritat» suprema de la unidad d’Espanya i -sords, cecs i falsos- instal·lats en la negació de la nació catalana. De fet, ja heu vist (fins dimarts quan enviaré l’article) com actuen els espanyols: com autèntics sords en no voler escoltar ningú; cecs en negar-se a veure la realitat, com la negació d’haver celebrat el Referèndum, i falsos malalts que no volen acceptar ni l’evidència de la violència de porres i coces contra els ciutadans que eren a les cues dels col·legis electorals.

No els recordaré tot el que ha passat en aquests deu dies que primer ens han trasbalsat i que ens han emocionat i omplert d’esperances en tancar les urnes i comptar els vots aquest ja històric 1-O.

Permeteu, però, que repassem uns apunts ni que sigui per crear el clímax previ a la victòria de diumenge. El govern espanyol tenia com a objectiu únic evitar un referèndum que ja no existia perquè havia estat prohibit. Per «si de cas», el dia 20 de setembre aquest mal govern va desfermar tota una acció judicial i política -politicosocial- amb l’assalt de departaments de la Generalitat i detenció d’alts càrrecs del nostre bon govern. Aquestes detencions van comportar la sortida al carrer durant dos dies de milers i milers de ciutadans, fins que van deixar anar els tretze detinguts. A continuació va ser el torn d’Òmnium i l’ANC a punt de ser denunciades per sedició per no haver sabut evitar destrosses en un parell de vehicles de la guàrdia civil (des d’ara GC), això enmig de més de cent mil manifestants que es van captenir en tot moment.

Aquells dies vam anar seguint els alcaldes que havien estat citats per la fiscalia per haver signat un decret a favor de l’1-O i també la intervenció de les finances de la Generalitat i dels Mossos d’esquadra. Érem davant l’aplicació del temut article 155 de la Constitució espanyola per la porta del darrere. A hores lliures, és una manera de parlar, la GC es dedicava a buidar dipòsits de paperetes i cartells de propaganda electoral i a fer visites a redaccions de diaris i mitjans digitals: exquisidesa democràtica. Mentre, el mal govern anava repetint que no se celebrarà el referèndum perquè no hi ha les condicions per fer-lo: ells s’han encarregat de fondre la Sindicatura electoral i amenaçar els directors dels centres educatius que seran punts de votació; no hi ha paperetes, ni cens, ni (hi haurà) urnes.

Us hem ben fotut ens diuen, parlant amb franquesa castellana… Ep!, divendres en la presentació de la logística del referèndum també es presenta l’urna! Gran cop d’efecte, tant que la GC del mal govern l’últim dia encara ataca el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació que tocarà greument el sistema informàtic. I encara me’n deixo, de barrabassades. Però quedava clar que per a mal govern no votaríem.

Foto: Manel Marimon.

I arriba el dia 1-O i s’obren els locals, entre els quals les escoles i instituts; s’organitzen els responsables de les meses i, ai las!, arriben les urnes, tantes com se’n necessiten! I la gent, la més matinera del món occidental, comença a votar contra tot pronòstic i contra tots els problemes que han continuat, i com!, durant la jornada electoral: amb entrebancs informà- tics i la por, sobretot la por als embats violents i terribles de la GC que han sembrat tota la geografia electoral, amb més de vuit-cents ferits i deixant imatges inimaginables en ple segle XXI i en un estat europeu (?). Amb tancaments de centres electorals, esbotzaments de portes, mobiliari i atacs contra ciutadans que delinquien en una cua d’espera per anar a votar. Sí, això sí que era «assestar» un golpe als catalans, segons el llenguatge utilitzat pel portaveu del mal govern espanyol cada divendres. «Assestar», el verb que durant tants anys feien servir per anunciar el desmantellament «definitiu» d’ETA.

Tanmateix, el resultat ha estat fantàstic: més de 13.000 vots a Igualada, més de 2.265.000 vots emesos a Catalunya, una barbaritat si tenim en compte la cursa d’obstacles gegantina que hem hagut de superar al llarg del procés i la jornada. Una jornada amb un final feliç, emocionant, que mai no oblidarem: les cues des de les 5h de la matinada, l’arribada triomfal de les urnes, les cues plenes de persones alegres, amb els ulls plorosos i esperançats; gent gran, molt gran, jove i molt jove… ciutadans d’una societat transversal, amb delit de votar.

I després dels deu dies, vénen el que fa onze i els següents i la societat catalana que no pot deixar sense denunciar i defensar els abusos que ensenyen els testimonis i les imatges increïbles que han suposat ferides i vexacions. I Catalunya que s’ha aixecat de manera contundent, ocupant els carrers i les places demanant justícia per l’ús i abús de la GC del mal govern i respecte pel camí emprès pel Parlament i el bon govern. A la part de la justícia, avui dimarts, el Fiscal general de l’Estat ja ha dit que no hi ha cas de maltractament i violència desproporcionats (els ferits només representen el 0,0036 del total de vots!). Què podem esperar d’aquest Estat? Res!, per això ara ja toca cloure el camí que la ciutadania va marcar el 27S i que s’ha de materialitzar en la República desitjada.

Certament el món ja no és el mateix del que vam emprendre fa deu dies, ara som a punt de modelar-ne un de nou. Aquesta part de la crònica, és clar, no me la sé tot i que, com molts de vosaltres, la somio. Que tinguem sort!

Francesc Ricart

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta