Vides – Josep M. Carreras

40

Fa pocs dies tots ens esgarrifàvem amb la notícia de la mort de 150 persones en un accident aeri als Alps. Els mitjans de comunicació ens varen informar puntualment de les circumstàncies que el provocaren i fins i tots els presidents dels governs afectats s’hi traslladaren personalment. Uns dies més tard, a la catedral de Colònia es va celebrar un solemne funeral i un altre a la Sagrada Família de Barcelona.
Dos dies més tard, els mateixos mitjans ens informaven de la mort de mes de quatre-centes persones que, des de Líbia, intentaven arribar a les costes italianes. L’endemà varen ser vuit-centes les que hi varen perdre la vida, però les circumstàncies concretes dels dos accidents ens arriben amb compta-gotes. Només s’ha dit que viatjaven en condicions infrahumanes i que eren les víctimes innocents de les màfies que els havien de traslladar a Europa per intentar refer la seva vida. Que jo sàpiga, cap autoritat europea s’ha traslladat al lloc dels fets i per ells no hi haurà solemnes funerals a cap catedral o mesquita amb representació de les autoritats. Potser ni tan sols una cerimònia o un ram de flors en record dels que jeuen al fons del mar com a pastura dels taurons. És clar que aquests desgraciats eren immigrants negres…
Mentre l’accident dels Alps ha promogut tot un seguit de comentaris sobre les mesures de seguretat en els avions, no s’ha emprès cap iniciativa sobre les condicions dels viatges en unes barcasses totalment insegures ni contra els traficants de vides humanes que els exploten sense pietat.
I és que, ens agradi o no, no totes les vides humanes tenen el mateix valor. La culta societat occidental no ha fet res per evitar els milers de morts que des de fa quatre anys s’emporta vides i més vides a Síria, al Iemen, a Somàlia o a qualsevol altre indret del Tercer Món. Tampoc cap estat s’ha interessat en saber almenys en quines condicions treballen milers d’infants a les plantacions de cafè o bé a les fàbriques de les grans marques occidentals que confeccionen els vestits que lluïm, sovint comprats a preus d’escàndol.
És absolutament immoral permetre que la nostra tan proclamada societat del benestar es basi en l’explotació de persones que viuen en condicions de treball que si algun qualificatiu mereixen és el d’esclavitud. És més fàcil i més còmode –i més barat- mirar cap a una altra banda i fer veure que ho desconeixem. És massa fàcil excusar-se en el fet que aquestes coses passen lluny de nosaltres i per tant no hi podem fer res. Potser seria l’hora de plantejar-ho i portar-ho a les institucions internacionals que poden posar-hi remei. I encara que realment podem fer-hi poc, almenys hauríem de tenir un xic de mala consciència i intentar canviar uns sistemes econòmics basats en proporcionar el benestar d’uns pocs -un de cada quatre- a canvi de l’explotació i la misèria dels altres tres.
Aquests fets desgraciats han de representar un toc d’alerta si volem construir un món més just. Però només s’aconseguirà si prenem consciència que som uns privilegiats que gaudim d’unes condicions de vida que potser no ens mereixem. No és cert que no podem fer-hi res. Si milers de grans de sorra formen una platja, hi podem aportar la nostra denúncia i fer sentir el nostre crit unànime contra la injustícia. Les injustícies les tenim també a casa nostra i hem de fer tots els possibles perquè aquells que s’han enriquit escandalosament a partir de la pobresa dels altres siguin jutjats i condemnats. I si no sabeu per on començar, llegiu els diaris.
Josep M. Carreras