Veus del SÍ, Veus del NO (4) : Joan Tardà i Coma

37

Joan Tardà i Coma (Cornellà de Llobregat, 26 de setembre del 1953) és un polític i professor de secundària. Llicenciat en Filosofia i Lletres, és catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes a l’institut Esteve Terradas. Militant del PSUC del 1974 al 1976. D’ençà de la seva fundació participà en l’Assemblea de Batlles i Regidors Nacionalistes d’Esquerra, s’integrà en l’organització política Nacionalistes d’Esquerra (NE) i en el Comitè de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, creat a Cornellà al principi dels anys vuitanta.
En dissoldre’s NE, s’afilià a Esquerra. Va ser regidor de Cornellà, el 1979, com a independent en la candidatura del PSUC. El 1999 fou elegit regidor per Esquerra, fins el
2004. Diputat a Madrid per ERC a les eleccions generals de 2004, 2008 i 2011. Actualment és Portaveu del grup d’ERC-RI-CATSÍ al Congrés dels Diputats.

S’acosta la data del referèndum i totes les forces polítiques confirmen les seves posicions, o bé algunes les canvien. Vostè ha estat molt alerta amb la posició
dels Comuns, avisant que un posicionament contrari al dret a decidir podria fer molt mal a les esquerres catalanes. Ho manté?
Bé, no havien passat ni 48 hores d’un discurs contundent, que l’Ada Colau el va variar
de forma significativa. Mireu, és evident que el debat de democràcia sí, o democràcia no,
no es pot defugir. Encara que un pugui tenir reserves, i no comparteixis les polítiques
d’ERC, o de Junts pel Sí, o del PDeCAT, el que està clar és que si hi ha una clara majoria
de catalans favorables al dret a decidir, i un creixent estat de setge per part de l’Estat a les
institucions catalanes, t’has de pronunciar de seguida, i no esperar-te a setembre.

La seva participació en el referèndum pot ser clau.
Si no ens trobem en la crida a la participació, inevitablement es produirà una fractura en les esquerres catalanes. Algunes són independentistes, i altres no, però sí que són favorables al dret a l’autodeterminació. No només seria una fractura tàctica, estratègica, ideològica, que sempre es pot arreglar… el que no té remei és una fractura emocional. Ja en tenim experiència, a Catalunya. Ha d’haver-hi unitat d’acció de les esquerres si vol tenir hegemonia en el futur. Ens ho juguem aquest estiu, i la crida a la participació del referèndum és molt important. Si hi ha fractura, no podrem fer res junts, perquè no és que hi haurà recel, és que no ens mirarem a la cara. Crec que hem d’apel·lar a la responsabilitat de tots, tant d’ells com de nosaltres.

No s’hi val el discurs ambigu, a aquestes altures, imagino?
No, és clar que no. La postura dels Comuns va causar d’inici una certa decepció, per allò
d’intentar posar-se “de perfil”. A més, és impossible, perquè si es va incrementant la repressió, un no pot quedar-se en el terreny de la indefinició.

Creu que a alguns partits els pesa més la por a perdre vots, que a apostar clarament pel referèndum?                                                                                   Home, és que ja estem arribant al final del primer tram. Fins ara només hem fet exercicis
de gimnàstica sobiranista. Hem agafat prou força com per poder obrir els col·legis
electorals, perquè tenim les eines per fer-ho: majoria parlamentària i govern independentista. El que passa és que, a mesura que ens hi acostem, tots aquells que deien que no hi arribaríem mai, alguns perquè ens deien que els convergents ens apunyalarien, veuen com el president Puigdemont visualitza l’autoritat d’aquest govern. Insisteixo que alguns es pensaven que les contradiccions entre nosaltres haurien estat més agudes del que han estat. N’hi ha hagut, però les hem anat metabolitzant. Això els ha posat molt nerviosos, als de Madrid. El dia, però, que es van posar més nerviosos va ser el dia en què vam ser capaços d’arribar a un acord pressupostari amb la CUP.

Junts pel Sí ha estat un èxit?
Aquesta formació ha demostrat tenir una mala salut de ferro. Hem anat superant tots els esculls, i avui per avui, i tot i que és clar que hi ha sectors de l’antiga Convergència que
no s’hi troben còmodes -com hem pogut veure amb les declaracions de la presidenta de la Diputació de Barcelona- el cert és que es va avançant. El projecte de llei de desconnexió
passarà pel Parlament a finals d’agost.

L’hora de la veritat.
Ja som en l’escenari del caixa o faixa. Per a tothom.

Ja era hora, no? Hi ha molta gent que està cansada.
Si la gent es cansa és perquè no és gaire conscient de com ha anat tot de ràpid. De fet, hi
ha el neguit de què, precisament perquè ha anat tot ràpid, no tindrem prou múscul com
perquè surti bé. Miri, la immensa majoria de la gent que avui està per la independència,
fins i tot ERC, que ja era independentista, vam fer mans i mànigues per a que l’Estatut
d’Autonomia sortís bé. Si hagués anat tot bé, quants anys hagués estat vigent? Quinze,vint almenys, oi? Pensàvem llavors que, si ens sortia bé, arribaríem al peu de la muntanya.
I que seria la generació següent la que, potser, intentaria arribar al cim. De cop i volta, els que havíem pensat en arribar al peu de la muntanya, ara ens trobem que és possible el dret a decidir, és possible guanyar, fer un procés constituent, i proclamar una República…
La percepció del cansament és equivocada, em sembla. És just el contrari, diria. I ara encara s’accelerarà més, perquè no sabem quina serà la intensitat de la resposta de l’administració espanyola.

ERC insisteix molt en motivar la participació en barris obrers que van ser fundats per la immigració interna espanyola dels anys seixanta. Fa pocs dies era a Montbui. Aquest és el camí?
Sí. No ho fem només nosaltres, també ho fan altres partits i col·lectius. Es tracta implement, d’explicar coses tan evidents però que convé repetir-les mil vegades. Tot allò que volem fer és bàsicament per assolir dos objectius. Primer, crear un escenari, que nosaltres en diem independència, que permeti socialitzar o repartir millor la riquesa, i, segon, construir una democràcia de qualitat que ens permeti encarar els reptes del segle XXI. Són els que hauran d’encarar els nostres fills. Volem una democràcia d’excel·lència, en la qual no hi hagi corrupció, que no estigui supeditada als poders financers, i que sigui més participativa que repre sentativa. A Montbui, a Cornellà, i en molts altres indrets, hi ha molta gent que va venir d’arreu a pencar, ningú no els va regalar res, hem anat garantint
amb la nostra feina que els fills podien viure millor que no pas nosaltres, com havia passat amb totes les generacions, però ara molts veiem com aquesta equació s’ha invertit, i
sorgeixen temences i realitats. Per això volem proclamar una República, per poder construir una Catalunya diferent. Això dependrà de nosaltres, i de la qualitat democràtica de les noves generacions. En això no hi ha res identitari, ni essencialista. Segur que hi ha gent que pensa diferent i que creu que el camí és un altre, però estic convençut que aquestes persones també persegueixen el mateix que nosaltres. Uns voldran seguir amb les autonomies, d’altres el federalisme… però l’objectiu final és el mateix. Una educació
i una sanitat públiques d’excel·lència, un sistema públic de pensions de repartiment, la universalització dels serveis socials, conquerir el dret a l’habitatge… Nosaltres pensem
que això només és possible amb la República, perquè ens permet controlar els nostres recursos econòmics, i tenir una veu al món, la qual cosa dona més capacitat per atraure
capitals, signar tractats i convenis internacionals, via directa a Europa… Jo tinc familiars que no són independentistes, però curiosament, volen el mateix per als meus fills que el que jo vull per als seus.

Quin és el camí que teniu marcat, a partir d’ara?
Superar tres tanques. La primera és guanyar el referèndum, dono per fet que s’obriran els col·legis electorals. Després, la convocatòria del procés constituent, amb majoria parlamentària. I, finalment, la convocatòria d’un referèndum de la Constitució Catalana. Tot
s’ha de fer d’una manera molt rigorosa, perquè el món no ens espera. Per a qualsevol Estat independent, l’aparició d’un nou Estat, sempre, sempre, és un trasbals… Hem de demostrar que som perseverants, i que tenim una voluntat democràtica permanent. Tot això és el que passarà si tot acaba essent més o menys normal. I si guanya el no?
Si passa això, o bé hi ha molt poca participació, ens haurem demostrat tot plegats que el país no està prou madur per a una independència, i caldria convocar de seguida eleccions
de caràcter autonòmic, que, possiblement, també serien favorables a l’independentisme. L’única cosa que la gent no ens perdonarà és que ens caguem o siguem incompetents i no fem el referèndum. Però sicomplim amb la paraula, i no es guanya, no passa res. Tant
valdrà el meu vot, com el d’un que no sigui independentista. L’important és que siguem capaços de mobilitzar una part important de la ciutadania. No es tracta de penjar l’estelada i prou, perquè de les banderes no es menja. Es tracta de poder tenir les eines per fer una societat més justa, per garantir una vida digna a les futures generacions. I això no es pot
fer si no es reparteix la riquesa d’una manera diferent.

A Madrid creu que collaran fins al final amb totes les opcions possibles?
Jo estic convençut que, avui, l’Estat espanyol difícilment evolucionarà cap a una democràcia
de qualitat. Estem regits per una Constitució morta, perquè és impossible modificar-la d’una forma important. El procés català pot ser una palanca també perquè es faci un procés constituent a Espanya. Fem pedagogia, en això. De moment, l’Estat ha optat per
la via autoritària, amb la generació de por. És possible que hi hagi presos polítics i tot…
Com que poden fer-ho tot, no cal que ens neguitegem per res. Com més autoritària sigui
la resposta, més patirem, però alhora menys possibilitats tindran de poder reeixir. A diferència d’altres èpoques, vivim en el rovell de l’ou del món desenvolupat… Només podem perdre, insisteixo, si som uns covards, o uns incompetents. I ni el president Puigdemont ni el vicepresident Junqueras són així.

 

Jordi Puiggròs