Veus del SÍ, Veus del NO (1) : Marina Llansana

71

Marina Llansana i Rosich (Igualada, 28 de juny de 1976) és filòloga, periodista i política catalana d’Esquerra Republicana de Catalunya. Ha estat diputada al Parlament des de l’any
2003 fins al 2010, i portaveu d’ERC entre el 2004 i el 2008. Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona (1998) i llicenciada en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra (2002). Ha format part de diferents entitats culturals de l’Anoia, com l’Associació Anoienca d’Ajut a l’Universitari (AAAU), la coral juvenil Xalest, el Col·lectiu Propatgesses i el Consell Municipal de Joves d’Igualada. És membre dels Moixiganguers des de la seva fundació. Actualment és vicepresidenta nacional d’Òmnium Cultural i es dedica
professionalment a la gestió de la comunicació a través de l’empresa Lidera.

Estem preparat per tot el que, sembla, ens ve al damunt?
Crec que sí, la data de l’1 d’octubre és irreversible. Tenim un govern decidit a anar fins al final i assumir totes les conseqüències que això comporti, sigui en forma de multes o inhabilitacions. Tots ells són molt conscients que s’hi juguen la seva carrera política i alguna
cosa més. D’altra banda, tenim una majoria de la societat catalana que vol anar a les urnes
el dia que se’ls convoqui. Això fa que el referèndum no tingui camí enrere. Hi ha un govern
decidit, i una societat que vol votar. Em pregunto com es pot impedir, això. Crec que no hi
ha manera política i democràtica de no fer-ho possible.

Hi ha gent cansada del llarg que s’està fent aquest procés. L’ANC, l’AMI i Òmnium teniu com objectiu “despertar” en les properes setmanes aquells que s’han tornat escèptics o s’han cansat?
Això del cansament ho he anat sentint gairebé des del 2010. És cert que hi és, hi ha hagut molts alts i baixos, i aquestes coses comporten desànim en algunes persones. És lògic, ha durat molts anys. Però fixa’t que quan ha calgut, a l’hora de la veritat, la gent no ha fallat, ha estat allà. Sempre. En els actes que organitzem conjuntament les tres entitats aquest cansament no es nota. Fa uns dies, a Montjuïc, es van mobilitzar gairebé d’avui per demà a 40.000 persones. Estem convençuts també que el proper 11 de setembre serà el més multitudinari dels darrers anys. El fet de tenir la data de l’1 d’octubre en el calendari ens garanteix que la mobilització prèvia serà més important que mai.

I si aquell dia no ens deixen votar?
Llavors la mobilització serà encara més gran el dia després. No en tenim cap dubte, d’això.

Et toca viure un procés molt important des de primera línia. Com es veu, des de tant a prop?
La feina de les entitats sobiranistes ha canviat molt des del 27 de setembre del 2015. Fins
llavors érem nosaltres els que havíem de liderar i pilotar tot el procés, sorgia tot de la gent del carrer i les entitats van ser les que van canalitzar tot el moviment, però a partir d’aquell
dia d’eleccions al Parlament va existir una majoria absoluta a favor de la independència. Llavors la nostra tasca va canviar, hem seguit organitzant l’acció, però anant sempre de bracet amb les institucions per poder fer realitat aquest referèndum, de manera que aquests 18 mesos que el govern es va marcar com a termini arribessin a bon port. L’experiència en aquesta etapa ha estat molt positiva, tot i que ens ha tocat posar-nos al davant en moments molt difícils, com en tota la sèrie de judicis i inhabilitacions a càrrecs electes. Hem viscut moments molt greus de la història d’aquest país, i tot i així poder-ho seguir des de la direcció d’una entitat és tot un privilegi.

També heu “rebut”, vosaltres, de l’Estat.
No només l’Estat ha actuat contra els càrrecs electes, la qual cosa és un escàndol tan gran que ha donat la volta al món, sinó que també ha actuat contra les entitats. Ens han confiscat dels nostres comptes bancaris més de 400.000 euros, amb multes que els nostres advocats ens diuen que són del tot arbitràries. Això, per una entitat com la nostra que no rep cap subvenció pública i només viu de les quotes dels socis, és un cop molt dur. I, malgrat tot, no podran amb nosaltres. Òmnium Cultural és una entitat amb més de 60 anys d’història, i si el franquisme no va aconseguir tancar-la, tampoc ho aconseguirà el govern de Rajoy.

El president d’Òmnium, Jordi Cuixart, citava a Montjuïc fa uns dies a Candel i Garcia Lorca, obrint els braços del sobiranisme a tots els catalans, sense diferències en funció de l’origen o la llengua. Vosaltres heu fet molta feina, en això, també a l’Anoia. Creieu que encara cal picar molta pedra, en aquest camp?
Des d’Òmnium hem dut a terme un procés que crec és molt crític, perquè pensem que des
del catalanisme o el sobiranisme no sempre havíem estat a l’alçada, en el sentit que dèiem
que teníem la raó i que calia eixamplar-la socialment, quan, en realitat, no es tracta d’eixamplar, sinó de compartir. Posar en comú allò positiu que tots podem aportar. Fa un any vam començar una campanya que porta per nom “lluites compartides” que serveix per posar en valor moviments socials i veïnals de persones diverses i d’orígens diferents. Junts, havíem aconseguit millorar les condicions de vida dels seus barris, pobles o ciutats. A l’Anoia ho vam centrar en Santa Margarida de Montbui. Amb aquesta campanya hem aconseguit construir ponts, asseure’ns tots plegats en una taula i triar la temàtica, muntar una exposició, hem parlat amb associacions de veïns, entitats ecologistes, de moviment social, culturals, esportives… amb les quals mai no s’havia assegut a parlar ningú. Per a nosaltres aquesta és la millor manera de demostrar aquella realitat que ja deia Paco Candel, aquell “sol país”, una Catalunya única que hem construït entre tots, amb les mans, i és igual quina llengua, ideologia o origen tenim. El valor de la cohesió social no l’hem de perdre mai.

Doncs a l’Anoia el PSC ha indicat que posarà traves per votar. Després de treballar per construir ponts, sembla que hi ha gent que continua sense moure’s.
Els dirigents del PSC estan traint el propi ideari del PSC. Aquest era un partit catalanista
que tenia inicialment en el seu ideari el dret a decidir. Darrerament, les direccions que ha tingut el partit socialista han arraconat el que és un dels punts del seu programa ideològic. És una llàstima, per a Catalunya i també per a ells, perquè hi tindrà veure molt en el seu camí cap a esdevenir un partit minoritari. Ens preocupa el rol que està fent el PSC, però també el que fa Iniciativa per Catalunya i l’entorn dels Comuns. S’hauran d’acabar mullant, quan està en joc la democràcia no es poden moure en el terreny de l’ambigüitat. És un contrasentit que es diguin al Parlament Catalunya Sí que es Pot, i en canvi ens diguin que no podem votar. Si “es pot” i “podem”, llavors han d’estar al costat de posar les urnes l’1 d’octubre. Esperem que sigui així, perquè governen Barcelona i a la ciutat s’han de poder obrir tots els col·legis com si es tractés d’una jornada electoral normal.

Què ha de passar, per a què el món es fixi d’una vegada en Catalunya i li doni suport?
Els Estats, d’entrada, es protegeixen entre ells. Malauradament, la Unió Europea és un “club d’estats”, i el que fan més és protegir-se els uns als altres. Però jo en aquest sentit soc molt optimista. Espanya ha fet una feina diplomàtica que fins i tot li ha costat deure favors, com va reconèixer el ministre Margallo, perquè es posicionessin molts països en contra, i de moment no ho ha fet ningú. Sí que és veritat que ningú ho ha fet a favor, però tampoc en contra. Això sol ja penso que ho hem de viure com una victòria. Si es guanya el referèndum, ja els podrem exigir que es posicionin.

A Espanya falta que algun sobiranista d’aquí mogui un dit perquè un Fiscal ja li estigui apuntant el nom.
El que més ha contribuït al creixement de l’independentisme són els tics antidemocràtics de l’estat espanyol, que en els darrers anys acumula un seguit d’accions contra els catalans que són intolerables en qualsevol democràcia. La sola Operació Catalunya, per exemple, amb un ministre conspirant per destrossar la sanitat catalana, inventant-se proves contra càrrecs electes perquè perdessin eleccions… O ara ho hem vist altra vegada amb el tribunal d’Estrasburg, condemnant a Espanya per la sentència del cas Atutxa. És el 28è país de la UE en independència judicial, un desastre, a la cua en separació de poders de tota Europa. Hi ha un sensefí de demostracions. L’ofec al que ens està sometent l’estat espanyol és tan gran, que ja no estem davant d’una reivindicació independentista, sinó democràtica. Si volem democràcia no tenim més remei que marxar d’un estat que ens maltracta d’aquesta manera.

Els indecisos necessiten informació. No creu que s’ha perdut molt temps en lluites, corrupteles i altres coses, que no a parlar dels pros i contres d’un estat independent?
Segurament tens raó. S’ha fet molta pedagogia, però se n’hauria de fer molta més. Abans del 9N ja es va fer la campanya Ara és l’hora, amb molts actes explicant com seria una Catalunya independent. En aquestes properes setmanes s’haurà de reprendre, això. S’ha d’admetre que hi ha dubtes damunt la taula, és clar. Si guanya el SÍ, hi ha moltes coses que s’hauran de pactar amb Espanya. També hem d’entendre que hi ha coses que, ara per ara, no es poden explicar, perquè tenim davant un estat a punt per a posar-hi pedres. S’ha de treballar amb discreció. Als qui estan preocupats per les pensions, per exemple, han de saber que la Generalitat tindrà el seu propi sistema de recaptar impostos, i estaran garantides. On no està tan segur és a Espanya, on el govern de Rajoy ja s’ha polit el fons de reserva.

Igualada ha estat molt favorable a la independència, i bona part de l’Anoia. Hi ha una ampla majoria, però no passa el mateix en determinats barris o alguns municipis. Què passarà si l’1-O hi ha una àmplia majoria del SÍ però hi ha municipis o barris sencers en contra?
Doncs haurem de seguir treballant perquè se sentin incorporats en el nou projecte. No hi haurà més remei. De tota manera, aquesta Catalunya ja no és tant així. Hi ha llocs al Baix Llobregat on guanya ERC. A Badalona governa la CUP. Això fa uns anys era impensable. L’independentisme fa temps que ha sortit del seu cercle tradicional.

 

Jordi Puiggròs