Veus del SÍ, Veus del NO (2) : Joan Manuel Tresserras

38

Joan Manuel Tresserras i Gaju (Rubí, 27 de maig del 1955), és doctor en Ciències de la Informació per la UAB. Docent d’aquesta universitat des del curs 1979-1980, on és professor titular del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura. Després d’ingressar a la UAB com a professor de comunicació, va formar part del grup Aurora Puigmadrona
i va ser director de la revista Esprai. Del 2006 al 2010 va ser Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació del Govern de la Generalitat, durant el govern del tripartit. També ha estat conseller de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (2000) i del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2000-2006), i membre de la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat (2004-2006). Actualment és president de la Fundació Josep Irla.

Ja tenim pregunta: «vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?” (feia 15 minuts que el president Puigdemont havia anunciat la pregunta i se n’assabenta en aquest mateix moment).
La pregunta té perfil clàssic. Probablement si l’haguéssim hagut de fer abans només hagués sigut la primera part de la pregunta. Afegir-hi «en forma de república» és gairebé
innecessari. A ningú se li acut que la gent independentista sigui monàrquica, tot i que pot ser que hi hagi algú amb els cables creuats. Tothom dona per descomptat que la forma democràtica d’estat és la república. És una forma de simplificar que volem un estat democràtic participatiu, obert, a partir d’uns principis inspiradors que siguin els republicans. La república, malgrat tot, conté aquests elements. La clau de volta és a la
primera part. Potser no cal esperar a tenir constitució perquè el primer article ho digui.

Ara entrem en uns mesos apassionants. Ens espera alguna sorpresa final? Negociacions d’última hora?
Jo crec que l’estat no té cap sorpresa que no sigui repressiva. Jo suposo que a algú se li
pot acudir que caldria fer alguna cosa, però els interlocutors d’aquí han quedat desacreditats. La gent de la tercera via té una posició com si aquí hi haguessin dues parts, quan no és veritat. Això no és una equidistància. Aquí hi ha una gent que obliga, que parla per ell i pels altres, que imposa a l’altra part qui és i qui ha sigut, darrere d’un estat engendrat des del franquisme. L’altra part només diu que vol tenir la llibertat de prendre
decisions. I l’estat espanyol vol imposar el criteri de deixar les coses com han estat sempre, i aquest «com han estat sempre» és d’ençà que van guanyar per la violència.

En quin punt es troba la idea de convertir Espanya en un estat federalista?
Hi ha molt bona gent amb un sentiment de voler pertànyer a un projecte històric general
de caràcter espanyol, vocacionalment federalistes. Vista la història han de reconèixer que
l’únic que poden fer és negociar sense tenir les mans lligades. El federalisme no s’atorga,
el negocies. No pots negociar la teva dependència amb algú que marca les teves normes
amb tot i per a tot. Al federalisme s’hi arriba des de la independència. La independència
és el pas necessari. Ningú es pot prendre seriosament un poble si aquest prèviament
no ha demostrat ser capaç d’emancipar-se i de tenir perfil propi. Als catalans ningú ens
ha fet genèticament inferiors, a més som tan mestissos i barrejats que som pràcticament
de totes les ètnies imaginables. No tenim un defecte genètic que ens impedeix autogovernar-nos. Hi ha pobles d’Europa que són menys o més petits que nosaltres que no renuncien a la llibertat. Els països que han aconseguit la independència no l’han renunciada
al cap de quatre dies. Per què hauríem de fer-ho nosaltres?

S’ha de témer a la possible repressió de l’estat per impedir el referèndum?
Si l’estat es passa i la repressió és bestial, com algunes imatges que recordem de la 2a Guerra Mundial, és possible que en un primer moment això provoqués pànic entre
la població. Això podria desmobilitzar la gent, però si fan una cosa així, les consciències
no les refaran. No pots tenir milions de persones com esclaus, part d’un projecte per
força i amenaçats. La major part de la població s’ha format, està informada, ha viatjat
i té recursos per fer-se criteris sobre les coses. Aquesta gent la pots vèncer, però no
convèncer. No hi ha projecte alternatiu, no hi ha projecte nou d’Espanya perquè els
catalans hi capiguem. La victòria per la repressió seria la garantia de l’enfortiment del
moviment independentista. Tothom que és d’esquerres i que dubta, si passés això se
n’hauria d’anar a l’altra banda per no ser-ne còmplices. L’estat espanyol no té voluntat
de refer-se i els està bé tal com està. Li està tan bé a la gent que fins i tot voten al Rajoy.

El procés independentista i les persones que l’estan liderant estan posant sobre la
taula el canvi en l’hegemonia social a Catalunya?
Hi ha un moment en la història del país en què les orientacions generals i les decisions les prenen les elits dirigents. Això a Catalunya és al final del neocentisme, amb el projecte
de la Catalunya ciutat, de la burgesia avançada, que aglutina a altres sectors del mateix
nivell social i que en passen a ser el nucli dirigent. Expliquen com ha de ser el país des
d’espais com la Mancomunitat, i volen ser hegemònics. A partir de la república hi ha
un desbordament de les classes populars. Per això apareix l’hegemonia d’ERC i després
l’estat s’imposa per les armes. El franquisme és repressió pura i dura. Ells desarticulen
completament el teixit social, cívic i cultural català. Dit això, actualment qui determina
l’hegemonia independentista dins el catalanisme ja no és la burgesia catalana. No són els
del pont aeri o els de la llotja del Liceu. Hi ha un canvi d’hegemonia. El projecte burgés
de modernització, de Catalunya involucrada amb l’estat ja va passar, això s’estudia a història. Ara el que cal veure és si aquestes classes mitjanes treballadores competents i amb voluntat de ser les protagonistes tenen la capacitat de construir una nova hegemonia. La república és l’edifici institucional d’aquesta nova hegemonia.

Tot i això, aquest és un projecte que vol ser integrador i aglutinar a tothom. Així, quin és el paper que ha de tenir la burgesia en aquest procés?

Hi ha de ser però no serà la classe dirigent. Ha tingut el seu moment i la negociació de la transició encara es va fer des d’aquestes posicions. Però de fet, quan han hagut de desplegar polítiques han sigut neonoucenstistes. En bona part el pujolisme és noucentisme. Són processos complexos que requereixen una certa perspectiva històrica per poder-los analitzar. És més fàcil parlar del passat que del present per analitzar. Hi ha una gent que manaven molt i que ara ja no ho fan tant. Però tenen cognoms que ressonen, situacions preeminents i encara compten molt, però no manen. Si algú d’ells surt al balcó i diu “cap allà”, no hi va ningú. Hi ha uns lideratges civils de la societat que tenen molta més força que membres de gent d’aquests estaments. El valor polític al mercat, per exemple, de Duran i Lleida, comparat amb Forcadell o Ada Colau, no és comparable.

Quins referents històrics tenim a Catalunya des del 1714 en què la població catalana hagi pogut votar, en major o menor grau, el seu futur?
Són massa remots com per poder tenir-los en compte. Evidentment hi ha l’experiència de la República, però va ser tan trasbalsada que de normalitat democràtica n’hi va haver mesos i sempre sota pressió. No hem tingut mai tres o quatre anys seguits amb normalitat democràtica, amb aplicació de l’Estatut, amb totes les transferències fetes… Des dels últims tres-cents anys el més semblant a la normalitat democràtica és la Mancomunitat, que va acabar amb el cop d’estat de Primo de Rivera.                                                     Al segle XIX, amb el desplegament del sistema escolar i l’aparició de la comunicació de masses, el poder pot educar sense usar la força. L’estat espanyol, però, té tradició de
violència. Si Espanya lamenta ara no haver estat capaç d’haver convertit tot els catalans i
catalanes en bons espanyols, la temptació aleshores és castigar. I n’estem farts d’un estat
que bàsicament el que fa és vigilar i castigar i aquesta és la situació. Hem de ser capaços
de construir un estat per evitar posar-lo en mans de quatre que formen part de les elits
i un cop fet l’estat, que quedi en les seves mans per dominar-nos. Hem de construir un
estat per impedir que mai més puguem tornar a ser dominats, i per defensar els drets i llibertats de la majoria.

Fins quan Europa es mantindrà en aquesta posició de paràlisi total?
Procuraran no fer res, i de fet Europa és l’Europa dels estats i els estats inicialment
són solidaris amb els estats ja existents, i sobretot si són com ells. I els estats europeus
s’han construït més o menys pel mateix procediment que l’espanyol, al servei de les seves
respectives oligarquies per constituir models de dominació. En algun cas la seva dominació va més enllà que el seu propi estat. És evident que el paper d’Alemanya i França és diferent que el de Portugal. Europa intentarà no fer res i aguantar la idea que això és un tema intern. Quan els preguntin si es reconeixerà la república catalana, tiraran pilotes fora. A partir d’aquí, política de fets consumats. Europa, i més l’actual, després del Brexit, no es pot permetre perdre una economia com la catalana. A més, aquí hi ha molts interessos de multinacionals d’aquests països. L’economia catalana a escala europea és equivalent a la portuguesa o la grega. Aleshores, Europa voldrà que qualsevol cosa que passi sigui ordenada. Em refio més de l’activitat discreta que puguin fer que no pas grans declaracions
públiques. A més es pot donar el cas que els països que tinguin interès en donar-nos suport serien els països que nosaltres no triaríem perquè ho fessin. Poden haver-hi moltes paradoxes, no serà senzill.

S’atreviria a fer una predicció de com aniran els resultats del referèndum?
Jo crec que es convocarà, i que es farà amb la complicitat de totes les forces que han donat
suport al Pacte Nacional pel Referèndum. Crec que els “comuns” hi donaran suport, tot i que no es posicionaran en cap sentit. En un referèndum on només hi hagi participació massiva del SÍ, serà complicat que el percentatge de participació arribi al 50%. Hi ha
molts sectors hiperventilats del NO que aniran a votar, encara que els diguin que no ho
facin. I tota la gent demòcrata com els “comuns”, anirà a votar. D’aquest sector hi haurà
molta gent del SÍ i molta gent del NO. I quan sigui evident que el referèndum es farà,
molta gent del NO anirà a votar. En aquests moments hi ha una mobilització més alta
entre els partidaris de la independència. Hi ha gent del NO que se n’està, cercles vinculats
l’antic PSC, que activarien el NO, i alguna tercera via. Però veurem qui dona la cara pel NO, a part del PP i Ciutadans. Socialment, no hi ha gent significativa que doni la cara pel NO. El Guardiola del NO, qui és? Si hagués de fer una aposta, diria que anirem a una participació
del 60% i amb un resultats del 70% a favor del SÍ i un 30% a favor del NO.

 

Otger Gabarró