Varufakis a Barcelona – Pere Prat

V

La setmana passada Iannis Varufakis va estar al Born Centre Cultural. La seva vinguda s’emmarcava en el cicle de debat ‘DO Europa’. Un més de les relacions entre economia i política. De la nova economia, l’economia digital, el blocs i els tractats que han d’obrir fronteres i donar més benestar a tothom. Hom vol saber per què no hi ha una correlació entre el que diuen i la realitat que s’està vivint. Per què el creixement no és perceptible per la majoria de ciutadans. Per què no es pot gaudir d’un model productiu més equilibrat. Per què els resultats empresarials, el rendiment del capital i la maximització del benefici han de ser els únics factors determinants.
Hom es pregunta fins on poden arribar els nivells de desigualtat al Primer Món. S’adonen que, en molts casos, la democràcia formal evoluciona cap a l’autoritarisme real. I volen saber com es pot evitar que les persones quedin reduïdes a la condició de simples factors econòmics. Com afrontar la inversió de la piràmide d’edats, de l’envelliment de la població i el canvi generacional. Com lluitar per rebaixar l’atur juvenil que supera el cinquanta per cent de la població. Com anticipar l’edat edat mitjana d’emancipació que ara són els 31 anys. Com acabar amb la precarietat permanent que els porta a marxar, o a quedar-se malvivint amb les poques oportunitats que queden. O com poder emancipar-se d’unes relacions familiars, que fan creure als grans que tenen un poder que ja no els pertoca. En aquest entorn els joves no veuen un camí d’evolució professional. Ni poden construir un futur propi. S’ha esvaït el futur de progrés, precisament per tenir la societat encallada, a causa de la renuncia a les expectatives de la independència personal i col·lectiva. Avui a molts només els queda la submissió o la revolta.
I Varufakis parla a aquesta gent. I ho fa amb un llenguatge directe i populista. El seu magnetisme fa que les seves opinions sobre Europa i els mercats s’escoltin amb atenció. Saben que no és just quan diu que la Unió Europea és un càrtel. Però hi ha massa poderós que pensa només en els guanys. Per això obre una porta a l’esperança quan diu que “els diners no estan sotmesos a la pressió democràtica”. Els agrada sentir que poden aconseguir tot allò que no es té, arrabassant-ho a uns opressors que s’ho han quedat tot per a ells.
També sentir que quan era ministre de finances no li feien cas a Brussel·les quan explicava la situació de Grècia. Ja la sabien. Quan els deia que el seu pla havia estat un fracàs i li responien com de malament s’havia gestionat el país. “Les regles són les regles”. Tot per no moure res. I aleshores, des de l’autoritat moral del que no s’ha doblegat, Varufakis se’n mofava dient “Individualment hi ha gent brillant. Però només quan no hi ha micròfons diuen la veritat”. I la gent reia.
Va identificar quatre crisis a Europa. La crisi dels bancs, la del deute públic, la de falta d’inversió i la social. I en el pla estrictament econòmic va assegurar “Un dels problemes d’Europa és que hi ha massa diners”. Es referia fonamentalment a fons d’Alemanya que no saben on invertir. I va proposar crear una política europea que canalitzi aquest capital per crear “un clima optimista per a l’economia” Deia que seu model és el New Deal dels Estats Units dels anys 30. Defensa un moviment paneuropeu que superi els partits polítics nacionals, “perquè són incapaços de canviar Europa”. Vol converses generalitzades de baix a dalt. Un moviment popular que democratitzi les institucions. Retornar el poder al poble.
“La sensació de soledat que heu tingut els catalans, respecte a Europa, quan sentíeu que us farien fora de tot arreu si votàveu per la independència, és com la que vam tenir els grecs al ser aixafats pel Banc Central Europeu. I n’hi ha molts més així a Europa. Ens hem d’unir. Som la millor oportunitat perquè Europa sobrevisqui. Si no, s’autodestruirà” I per concloure va recordar la màxima “És millor encendre una espelma que maleir la foscor”. Nosaltres, que demà tornarà a sortir el sol.
Pere Prat