Us estimem molt – Pere Escolà
U

9 d'octubre de 2015

En el tancament de la campanya, tota la plana major del PP, parlant en català, deia que estimaven els catalans. Soraya Sáez de Santamaria havia anticipat que no canviaria res el dia 28. Quan s’ha confirmat allò que deien les enquestes, s’haurà de veure què farà l’estat espanyol. De moment el president Mariano Rajoy ja ha dit que seguirà fent com fins ara. Creu que la davallada a Catalunya el reforça a la resta d’Espanya. Caldrà esperar doncs a les eleccions generals per veure si continuarà la política de confrontació. Si no hi ha generositat no hi ha estima. Poden haver-hi pactes, interès, compensacions i exigències de reciprocitat. Però no estima. Ara es podrà veure si n’hi ha o només queden les amenaces i els càstigs. Combinar la pastanaga i el bastó no sembla que hagi donat cap resultat. Dir que els independentistes no saben el que es fan, és no voler considerar-los adults. I això és un error greu. No ho acceptarà ningú. Ni els catalans, malgrat la seva tradició pactista, ni els “altres espanyols”. Per molta gent del Principat, ja s’ha passat el Rubicó i només volen discutir els termes de la separació.
Potser per alguns l’estima no és més que una propietat que demana submissió. “La maté porque era mía”. O voler mantenir els privilegis dels “amos” que poden fer i desfer sense donar explicacions. Potser alguns volen imposar una autoritat derivada d’aquell nacionalisme espanyol de la fúria. O dels que arriben amb la punta de l’espasa on no s’hi arriba amb la mà. Els que aplaudeixen el comte-duc d’Olivares, Francisco de Quevedo, Felip V, Espartero, Azaña o els esbirros de la dictadura franquista. Els que, si no es pot fer per les bones, són partidaris d’aplicar la força sense contemplacions.
Ara tothom sap que aquestes no han estat només unes eleccions autonòmiques. La participació ha estat extraordinària. Altíssima. Un gran mèrit de la democràcia. I legitimen els resultats obtinguts. S’ha acabat fent el referèndum que demanaven uns i negaven els altres. Serà impropi, però és un retrat evident. D’una banda hi ha una gent il·lusionada per un nou projecte i d’altre els que creuen en el camí de sempre.
El resultat d’aquestes eleccions no ha estat per una pressió feta d’una llei a mida dels interessos partidistes. Ni pel pes de l’estat per parlar que en el món d’avui ningú vol una Catalunya independent. Ha estat la vella dialèctica dels que diuen estimar una Catalunya, però que volen més espanyola cada vegada. I quan arriben ací, no volen trobar costums ni llengua diferent, sinó només un canvi de paisatge.
El veritable nus del problema és no voler un poble que qüestioni l’autoritat. Ni que pensi per a ell mateix. Volen gent que digui amén. Ni tan sols els que parlaven de catalanitzar Espanya, o els que volen la República en lloc de la monarquia, han fet cap manifestació seriosa de suport a les iniciatives catalanes. Ciutadans ha capitalitzat el procés regenerador dels que creuen que poden canviar Espanya. Els que consideren el separatisme con un anacronisme i una feblesa. Una deriva que ningú refrena i un govern de l’estat que s’ha inhibit de les funcions essencials, la formació, l’ordre públic i l’administració de la justícia. Són els que prediquen que han guanyat el plebiscit, malgrat no obtenir ni la meitat de vots i escons que té la força majoritària. Són els que creuen poder recollir la força de l’Estat, encara que en les eleccions estatals no és probable que siguin capaços de mantenir aquesta tendència.
Espanya no ha parat de perdre colònies per culpa dels que han marxat. Eren territoris “espanyols” que mai es podrien haver separat perquè la llei no ho permetia. I s’independitzaren avorrits i cansats de la metròpoli. Aviat es veurà si aquest és un nou cas. Si s’estima de debò els catalans, si són de la casa o només una propietat.
Pere Escolà

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta