Uns pobres arguments

26

Parlem, per exemple, dels coneguts arguments de Millo que, com a encarregat per la metròpoli de vigilar la colònia del nord-est peninsular, fa uns papers políticament vergonyosos. Podem parlar també, per exemple, de Ros, el paer de Lleida, o de Balmón, l’alcalde de Cornellà, o de Garcia, aquell personatge impresentable que va ser alcalde de Badalona. Uns són del PP i uns altres són socialistes, però les actuacions de tots ells van sempre en el mateix sentit. De Ciudadanos no en puc posar cap exemple perquè la crossa del PP a Catalunya no té cap alcalde de color taronja.

No creuen en el divorci, i la España Una Grande y Libre és per a ells inamovible. Estan disposats a tot per imposar la seva tesi, també a boicotejar la voluntat majoritària dels catalans. Res a dir sobre els objectius unionistes, tenen tot el dret a defensar-los. No critico
els objectius sinó els mètodes violents que utilitzen per assolir-los, en contra de la voluntat majoritària dels catalans. Violència no és només violència física. Violència és intentar frenar amb males arts les inversions a Catalunya. També és violència col·lapsar l’aeroport de Barcelona per no enviar-hi els policies necessaris per controlar els passaports dels viatgers. Violència és boicotejar rutes aèries transoceàniques. Violència és, també, no facilitar els
documents d’identitat espanyols (passaport i DNI) a aquells catalans que els necessiten. Violència és menystenir i multar a qui es dirigeixi en català a un funcionari espanyol a Catalunya. La violència espanyola contra Catalunya té moltes facetes i diferents graus d’intensitat.


L’unionisme intenta allargar la seva agonia sabent que té les de perdre perquè es troba en minoria. Ara ens parlen d’enquestes misterioses, oblidant que en democràcia compten els resultats electorals, no les enquestes. Franco també feia enquestes i tampoc deixava votar, i els unionistes semblen haver-lo agafat com a model. Els últims resultats electorals ens diuen que hi ha un 39 per cent d’unionistes contra el 48 per cent d’independentistes; projectats en una lectura plebiscitària, es tradueix en el 45 per cent contra el 55. Així, els independentistes serien un vint per cent més que els unionistes. Aquests personatges, els Millo, Ros, Balmón, García i companyia tenen una metròpoli que els facilita tota mena d’instruments —també il·legals— per sotmetre els catalans. Al final, però, s’acabarà imposant el sentit comú, que diu que una llei no pot anar mai en contra de la voluntat majoritària d’un poble.

 

Miquel Saumell