Una nova realitat social – Pere Prat

35

S’ajorna una vegada més l’esperada remuntada de l’ocupació. Malauradament la taxa d’atur es manté pràcticament inalterable. Continua la destrucció d’ocupació, malgrat la disminució de la població activa (pels que han marxat i pels que, desanimats, deixen de buscar feina). A finals de març, a Espanya hi havia 5.444.600 persones a l’atur (el 23,78%). Són 13.100 menys que en el trimestre anterior, però en aquest període s’han destruït 150.000 llocs de treball. I l’ocupació és precària i depenent de l’economia de temporada. Vinculada al turisme i les rebaixes. No aporta ni consistència, ni volum. I el desànim augmenta davant les poques expectatives de trobar feina. Sobretot entre els més joves i els aturats de llarga durada.
L’activitat econòmica no arriba al 60% de la que hi havia fa un any. No creix en el sector privat (ni entre els assalariats, ni en els autònoms). No ho esperaven ni els experts, ni el Govern. Mariano Rajoy ha gravat un vídeo per les xarxes socials i per You Tube on diu que les xifres de l’EPA són “bones sense embuts, sense objeccions i indiquen que estem en el bon camí”. Veu una Espanya amb 20 milions de persones treballant i assegura que en la propera legislatura crearà tres milions de llocs de treball. Luis de Guindos explica que aquest any ja n’han creat 505.000. Promeses interessades, contestades per la realitat.
Avui la divisòria social no la marquen ni els ingressos, ni les propietats. Està entre els que saben que tindran feina i els que no. La fam i la malaltia s’han eradicat pels subsidis i sanitat pública (malgrat els governs els creguin excessius i els retallin). Però cada vegada hi ha menys privilegiats – funcionaris o empleats d’empreses sòlides – amb una feina i un sou assegurats. Aquesta societat sols contempla el creixement – produir i consumir més – i concentra la riquesa cada cop en menys. I les noves tecnologies digitals accentuen aquesta dinàmica. La digitalització genera l’efecte “qui guanya s’ho emporta tot”.
Per això hi ha qui demana la renda bàsica universal RBU. Com Philippe Van Parijs, que diu que és l’únic camí a la verdadera llibertat, col·locant a tothom per damunt del llindar de la pobresa. Alliberaria de l’obsessió pel pa de cada dia i obriria horitzons de realització diferents, com l’art, l’amistat i la cooperació. Alguns es pregunten d’on sortiran els diners. Però està clar que viure, no és només produir – cada vegada més i més car – i consumir productes que no necessitem. I cal cercar les respostes més enllà de la utòpica distribució de la riquesa.
En ensorrar-se la Unió soviètica es van privatitzar les grans empreses estatals i es repartiren les accions entre tots els treballadors. Però al poc temps, uns agosarats van acabar quedant-s’ho tot. Així els oligarques russos segueixen pel damunt d’aquells proletaris de sempre. Per això no n’hi ha prou en repartir, ni pujar impostos, com suggereix Thomas Piketty. S’ha de modificar la realitat social i la manera de pensar. Aquest és el gran canvi pendent. Sabem que no hi haurà feina per a tothom i per tant, el treball no pot seguir sent la mesura d’una societat igualitària, justa i equilibrada. Però vivim encara de conceptes que es remunten als inicis dels temps. Quan es va decidir que el millor recol·lector o caçador de la tribu havia de ser el cap de la colla, es quedaria el tall més bo, podria triar dona i la seva descendència mantindria el poder.
Cal repensar-ho tot. Tornar a fer la veritable ‘metanoia’ (reconeixement de l’error i fer el canvi partint d’aquest punt). Trobar el camí qüestionant-se per què. El canvi no està en noves lleis ni en el model econòmic, sinó en la ‘oussia’ de Plató i Aristòtil. El treball ha passat de la maledicció bíblica, a dignificar l’home. Però potser és una mentida. Com aquell “El treball us farà lliures” que hi havia a l’entrada dels camps d’extermini nazis. Segueix sent una explotació per a molts. Però també un esclavatge quan manca. La dignitat humana no està només en el treball, sinó en el nostre quefer. Sigui el que sigui. Però fent-lo a consciència.
Pere Prat