Una motxilla pesada – Pere Prat

1

Quan es va d’excursió sempre s’ha de tenir cura del pes que s’ha de carregar. S’ha de pensar bé el que es posa a la motxilla, perquè l’excés condiciona la capacitat física i l’èxit en la consecució dels objectius. I això serveix també per les empreses. Ho saben els emprenedors, empresaris i persones que volen valdre’s per sí mateixos. Ja en tenen prou amb patir un soci ineludible i permanent, amb qui han de compartir els seus guanys. Una motxilla pesada a carretejar, perquè no sols exigeix entre un terç i la meitat dels beneficis, sinó que a més els condiciona cada pas que es dóna, en forma de permisos i pagaments addicionals per taxes i altres impostos. Els butlletins oficials, siguin de l’estat, autonòmics o provincials, publiquen més d’un milió de pàgines anuals de noves lleis i normativa, a les quals s’han d’afegir les ordenances municipals i en alguns casos les normes establertes per comunitats industrials i econòmiques privades, però que són impulsades per la mateixa administració. Sense comptar amb la competència deslleial que s’esdevé quan els ens públics disposen dels diners del pressupost i es dediquen a fer de “reguladors” amb preus més baixos o buidant de contingut a qui els fa nosa. I això no ho fan per ser més eficients, sinó perquè no han de patir pel compte de resultats, ja que acaben traslladant impunement les pèrdues al ciutadà. I quan convé, modifiquen les regles del joc. Sigui per caprici polític o bé perquè necessiten més diners. Com ho feren, per exemple, amb les energies renovables. Van crear grans expectatives, presumint d’innovació tecnològica i de ser la primera potència mundial del sector, per acabar espoliant els inversors que van “picar” modificant la llei amb caràcter retroactiu. Malgrat això els contribuents quasi mai no es revolten. Semblen viure el procés amb un ànim conformista. S’han tornat mesells i apàtics. S’han acostumat a que l’Estat estigui pendent del que fan i els cobri peatge per existir. Per això els petits autònoms es refugien en el treball clandestí i la factura no declarada. I els grans empresaris en l’enginyeria fiscal, posant els beneficis en països que els tracten millor. Per això ara els estats europeus volen criminalitzar les actuacions que ells mateixos han propiciat. Parlen d’evasió fiscal i manca d’ètica, quan només és l’optimització del que permeten les seves lleis. Avui, ni els autònoms, que intenten sobreviure en la grisor legal, ni les grans empreses, amb capacitat de moure’s globalment, podran resoldre el problema de l’atur. Això ho hauria de poder fer la petita i mitjana indústria, que sempre ha estat el nostre motor econòmic. Però ara no pot fer res més que malviure i pagar, arriscant-se a haver de plegar. Per això no hi ha “voluntaris”. A ningú li agrada fer de màrtir i rebre bastonades de totes bandes. Des de l’administració, fins els sindicats. Però en aquestes empreses els empresaris i els treballadors tenen nom i viuen en la proximitat. Comparteixen coneixements, afanys i neguits. Però ni responsabilitats, ni beneficis, ni futur. Totes tenen dificultats per subsistir. Les seves despeses reals són discutides. Fins i tot s’ha fixat una limitació en la deducció del cost financer, en la compensació de les bases negatives o en les amortitzacions. I així és gairebé impossible que prosperin. Quan més ho necessiten, l’Estat no les protegeix. Continua penalitzant el treball. Les ofega amb formalismes. I les que aconsegueixen sobreviure, estan més pendents de les obligacions legals que de gestionar i dirigir l’activitat. La inseguretat jurídica és quasi sempre el dubte que els persegueix en quasi totes les decisions que han de prendre. Els assessors els espanten quan els expliquen l’amenaça de la inestabilitat legislativa i el cost fiscal de cada pas. I la falta d’equitat fa discutibles la majoria de les inversions, perquè hom s’adona que recaptar és l’únic que li importa a l’Administració. Així, el més normal és que es continuï destruint el teixit empresarial, es perdi capital humà i cada vegada hi hagi menys empresaris. Malgrat ho digui el President, ja no queda gaire il·lusió, que és, precisament, el que més necessita aquest país. I sols la retrobarem descarregant la motxilla. Pere Prat