Una manera de mirar – Pere Prat

U

Quan s’acosten les eleccions comencen les interpretacions. I la situació econòmica un element d’anàlisi. Els desequilibris no afecten a tothom per igual. S’expliquen ingressos i despeses. Un país que en els darrers trenta anys ha prioritzant la construcció d’edificis en detriment de la indústria. Un plantejament que en deien modern. De fer diner fàcil. De serveis i turisme, però que ha consolidat un atur permanent. Pocs s’escandalitzen de que moltes línies d’AVE i d’aeroports s’hagin construït només predicant que modernitzen Espanya. D’aquells que prediquen l’excel·lència, sense tenir clar on es va, ni el perquè. Així ni s’arriba lluny, ni necessàriament al millor lloc possible.
El 2007 havia 20,3 milions d’ocupats i només 1,8 milions d’aturats. Ara els que tenen feina són 17,5 milions (gairebé tres milions menys) i els que no 5,5 milions (3,7 milions més). I els serveis bàsics han pujat el triple que els salaris des del 2007. El rebut de la llum acumula entre el 2007 i el 2014 un increment que quadruplica la inflació i el gas i l’aigua el 30% i el 46%. La suma de la despesa anual per aquests serveis s’hauria encarit gairebé el 50%, el quàdruple que els salaris i el triple que la inflació. Si es comparen aquests costos de  la llum, el gas i l’aigua amb el salari mitjà, aquests rebuts han passat de suposar 5,4 de cada 100 euros dels ingressos totals de la casa estudiada a gairebé set (6,97). Això suposa un increment de gairebé el 30% pel que fa a l’esforç destinat a pagar els serveis bàsics. Però diuen que la inflació és negativa.
Són polítiques que “funcionen”. Iniciades el 2002 pel govern de José María Aznar. Per exemple el dèficit de tarifa (desfasament entre els costos i els ingressos reconeguts a través de la tarifa, que va arribar a acostar-se als 30.000 milions). Després convertits en títols negociables avalats per l’Estat (tots els ciutadans). Així es paga en la factura de la llum a terminis i amb interessos. La llei elèctrica no ha parat “d’adaptar-se”, però mai han aconseguit contenir els preus. Tan fa si el govern era socialista o popular. L’última reforma en profunditat s’ha fet el 2013, amb Mariano Rajoy de president i José Manuel Soria com a ministre d’Indústria. Aquest sistema, que va entrar en vigor l’abril passat, imprevisible i confús per al consumidor, ha començat l’any amb una alça de més del 3% respecte al desembre (quan la inflació és negativa).
Tan estrany com el sistema de Costos de Transició a la Competència (CTC), que compensaven a les empreses productores per les inversions fetes davant un nou marc de liberalització del sector. Però els pagaments fets entre el 1998 i el 2006 per aquest concepte a les empreses sembla que han excedit en més de 3.400 milions d’euros. I les plataformes per un Nou Model Energètic (Px1NME) i l’activista Avaaz, han reunit recentment 143.000 firmes davant la Fiscalia Especial contra la Corrupció perquè reobri la investigació sobre el tema. I és que la devolució d’aquesta quantitat no ha estat reclamada mai ni pels governs del PSOE ni pel PP. Però de moment res de res.
Un sistema legal que pensa molt en les companyies energètiques i poc amb els usuaris. Només acumula reclamacions. Començant per les energies renovables. I els que hi cregueren – molts inversors estrangers – ja han plantejat 10 demandes contra Espanya davant el Centre Internacional d’Arranjament de Diferencies relatives a Inversions (CIADI), una institució del Banc Mundial, sovint criticada per anar a favor de les empreses.
Sempre s’afavoreixen els mateixos. Es diguin Castor o Bancs. Sembla senzill que trobin els contactes i els mecanismes per aconseguir el que els fa falta. Però no per afavorir el consumidor o per la creació de llocs de treball. Tot i que César Alierta, president de Telefònica digui que té la solució per tornar l’atur a nivells del 2007. Potser només sigui un altre que predica que tot està resolt. Però al menys parla d’un dels problemes que veritablement preocupen a la gent. I encara que sigui mentida no demana diners per la seva empresa.
Pere Prat