Una exposició a la Biblioteca retrata els 50 anys de l’Institut Pere Vives Vich
U

18 de gener de 2019

El passat dijous, la Biblioteca Central es convertia en l’espai obert a tot Igualada i comarca per a celebrar 50 anys de l’Institut Pere Vives Vich, amb una magnífica exposició que recorre la història d’aquest centre. L’acte, commemoratiu d’aquest mig segle no va estar absent d’una significada concurrència de persones més o menys vinculades –tant professionalment com acadèmicament- al passat i al present del “Pere Vives”, simplicitat del nom que l’ha fet més que popular molt proper, si es té en compte que és el més antic de tota la comarca.

Després d’una mirada atenta als diferents plafons que configuren l’esmentada exposició, acompanyats d’alguns elements estretament vinculats al centre, el públic assistent vam poder participar d’una molt encertada i memorable presentació de l’acte per part del Director actual de l’institut, en Rafael Carmona, així com de les puntuals intervencions de dos estudiants i del mateix president de l’AMPA; uns comunicats que es proposaven no només elogiar aquest mig segle de vida de l’institut sinó també posar en valor el que ha estat i és un centre educatiu de referència, des de la seva fundació al gener del 1969, i ubicat en el que es concebia com el nou polígon cultural i esportiu de la ciutat d’Igualada.
Congregats tots en aquesta Casa de Cultura què és la Biblioteca Central, tant l’exposició com els diferents parlaments van ser objecte d’una molt càlida acollida; una circumstància que es va veure plenament consolidada amb les diferents apreciacions i valoracions compartides entre els diferents grups d’assistents.

Tanmateix, si se’m permet, des d’un enfocament purament personal, si bé felicito aquest fantàstic i sentit homenatge a la presència del “Pere Vives” a Igualada; no puc més que aportar unes paraules sobre l’especial rellevància que per a mi ha suposat aquesta celebració d’aniversari. És a dir, un reconeixement al passat d’aquest centre em porta a reviure de manera especialment emotiva aquella invitació a respirar uns nous aires de llibertat -a principi dels 70- gràcies a l’acompanyament d’alguns dels seus primers professors, com va ser el cas de l’Artur Junqueras, la Lídia Nadal, i la Salomé Medrano, uns educadors que portaven inscrit el segell reivindicatiu d’uns canvis que esdevindrien molt més tard, posteriorment a la mort de Franco. Òbviament, per a una jove alumna procedent d’un col·legi de monges i educada en els anys grisos del franquisme, l’ideari i el llegat acadèmic d’aquests professors, al costat de la petjada d’alguns altres, van ser el revulsiu per a què –jo- obrís decididament les ales i apostés per conèixer i descobrir món, no solament per poder comprendre’l sinó per a contribuir a canviar-lo. No obstant això, a propòsit d’aquesta plural trobada amb el passat, em va sobrevenir una altra gran emoció, la de retrobar-me amb un passat que apunta a semblar-se massa al retrocés que els dies presents, tristament, ens proposen, o més aviat ens imposen de tornar a recordar. Amb tot, per molts anys “Pere Vives”!

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta