Tot i la perversa crisi que estem vivint, el sistema capitalista segueix gaudint d’un ampli suport entre la població. És quelcom que no es qüestiona o que sols és qüestionat per poques veus.
La màxima d’aquest sistema rau en l’acumulació incessant i en la recerca incansable de benefici, indistintament dels efectes devastadors que se’n puguin derivar (condicions laborals precàries, destrucció massiva del medi ambient etc).
La gran victòria del sistema capitalista ha estat la ocultació de la seva insostenibilitat i la creació del miratge que el situa com a ens perfectament autònom. En aquesta marc, allò al què s’atorga rellevància, allò al què s’atorga valor és sols al treball que es desenvolupa dins del mercat laboral. Tot el treball domèstic o de cura, que permet la reproducció de la vida humana i que majoritàriament ha estat i és desenvolupat per dones, són tasques que no es consideren TREBALL.
Perquè quan planxes, fregues, rentes, cuides els avis o portes els nens a l’escola no estàs treballant, estan gaudint, INDUBTABLEMENT, d’un temps d’oci. Perquè quan prepares el dinar, el sopar o vas a comprar, INDISCUTIBLEMENT, estàs disfrutant d’unes grans vacances. El mercat ho veu CLARÍSSIM, ja que considera que estàs INACTIU/VA.
Però tot això te una explicació ben senzilla. El sistema capitalista es nodreix del sistema patriarcal, i a la inversa. Si es relega a les dones a l’esfera privada i es menysprea aquesta feina, ja que s’invisibilitza de manera flagrant (els indicadors econòmics no comptabilitzen aquestes tasques), el capitalisme compta amb un exèrcit de mà d’obra que li surt de franc i les jerarquies de poder segueixen estables amb un status quo que es perpetua. Actualment les dones han entrat al mercat laboral, però això no ha suposat una entrada dels homes a les llars, en la mateixa mesura, sinó que ha duplicat la jornada femenina.
Però de veritat que algú considera que sense tot l’engranatge de l’esfera domèstica i de cura no s’esvairia tota oportunitat del capitalisme per mantenir-se dempeus ja que els principals pilars s’ensorrarien?
De veritat que és més important la tasca que fa un comercial, un empresari o un treballador de la construcció que la que desenvolupa una mestressa de casa en la cura de la seva família?
Estem sota un sistema cínic que prioritza el capital a la vida. Que avantposa el benefici al nostre benestar. I que s’entossudeix a invisibilitzar a les dones i la seva aportació històrica.
Hem de trencar el consens naturalitzat i, com bé afirma l’economista feminista Cristina Carrasco, caminar cap a un model més humà, que tingui com a prioritat la sostenibilitat de la vida.
