Un món líquid – Pere Prat

44

Sabíem que el diner era líquid. Incolor, inodor i insípid, encara que sigui negre i sortit de les clavegueres. Costa capturar-lo i conservar-lo. Per això, encara que Hisenda està a l’aguait, controla poc més que l’originat pel treball. La part més petita. Se li escapa aquell que volta per la xarxa globalitzada i sorteja fronteres i legislacions. Però ara tot el món s’està tornant líquid. Sorpreses que acaben liquidificant actius econòmics i humans. Així, la depreciació de l’euro que es feia per beneficiar els exportadors -vendre més barat- i perjudicava les importacions -eren més cares- ha portat conseqüències inesperades. El terratrèmol provocat per Thomas Jordan, director general del Banc Nacional de Suïssa, anunciant la fluctuació del Franc. Canvistes fent fallida i empobrint tots els que tenien deutes en aquesta moneda.
Tothom sabia que el franc suís es mantenia artificialment davant l’euro i el dòlar. Però el cert és que a la majoria aquesta mesura els va agafar per sorpresa. Creien que es mantindria per sempre, després de tres anys d’aguantar la paritat. Però l’economia sempre acaba trobant els equilibris. I si l’euro baixa -llastrat per les ineficiències administratives i dels estats perifèrics- no es poden seguir comprant euros per mantenir un equilibri impossible. Els mercats tornaran a estabilitzar-se. Però caldrà temps. I tots els que havien decidit prendre crèdits en francs suïssos – perquè els interessos eren més baixos que en la seva moneda pròpia – ara es lamenten. Però també patiran els suïssos. Compraran el petroli més barat, però les exportacions se’ls posaran difícils. La borsa ja ha penalitzat les principals empreses del país, siguin d’alimentació, farmacèutiques i turístiques. Les divergències en les polítiques monetàries i les diferències en les eficiències, són la causa principal d’haver de fer ajustos traumàtics. L’economia es pot condicionar durant un temps, però té massa força per fer-ho sempre i s’acaben corregint encara que no es vulgui.
És evident que l’economia espanyola va millor que en els darrers anys. Però els fonaments requerien actuacions que no s’han realitzat. Seguim en aquella estructura social on l’Estat és la salvaguarda de l’equilibri. Ja no és suficient poder accedir als serveis bàsics, com la formació, la sanitat i la seguretat. Ara es necessita estar a cobert de qualsevol contingència, sigui l’atur o la dependència. I també ajuts a la cultura, a les infraestructures i tantes altres. Però les empreses s’han convertit en multinacionals. Massa sovint deshumanitzades. Sotmeses a legislacions diferents, trien instal·lar-se on més convé als seus interessos. Els treballadors ja no tenen els mateixos drets i obligacions. S’han convertit en recursos utilitzables i substituïbles per altres ‘millors’ (no més qualificats, sinó menys cars per fer la mateixa feina).
I així es torna a plantejaments, que en el segle XIX havien estat la lluita obrera i ara s’anomena desequilibri global. Molts estats, abans industrials, es troben desbordats davant una situació que encara no entenen. I ens encaminem vers el desarrelament del treballador de l’empresa com a assalariat o dependent. I també seran treballadors líquids que perdran vinculacions laborals i protecció social. I els estats també el principal recurs dels seus pressupostos. El tributari i impositiu, que es queda majorment en el tràfec comercial. Així es veuen incapaços de redreçar la despesa social, i l’amaguen darrere un deute creixent i sense fi.
L’efecte positiu de la depreciació de l’euro durarà poc temps. Tot són vasos comunicants. I la realitat, tossuda, reclama que es treballi i es guanyin diners per poder tenir i comprar coses. No es pot viure llescant sempre del mateix pernil, perquè un dia s’arriba a l’os i després s’acaba. I s’ha de preveure posar-ne de nous.
I en aquest camí d’ajustaments, encara ha de desaparèixer molta riquesa fictícia, que avui creiem real i que ens dóna seguretat, però que és líquida i s’escola entre els dits. Probablement veurem un futur en el que haurem de mirar el mòbil i fer de taxistes, tenir dispesers a casa, ser professionals externs (autònoms), sense compromisos estables, ni lleialtats que perdurin més enllà de la potencial renovació del contracte, que assegura uns ingressos incerts, pels que hi haurà molta gent lluitant.
Pere Prat