Un estatus propi al món

0

Sembla prou clar que els organismes europeus no volen fer cap pronunciament sobre els possibles canvis territorials d’alguns estats membres (el que se’n diu “implosió”). No ho volen, ni poden fer-ho, per diferents motius. El més important és que fins que no es produeixi “el fet”, els comentaris només poden referir-se a l’articulat ja existent, que no parla concretament del tema. A més, qualsevol interpretació apriorística podria entrar en el que es considera “afers interns dels estats membres”, que és la primera línia vermella que han establert els tractats comunitaris. Malgrat això l’estat espanyol, cegament entossudit, demana que es pronunciïn sobre quelcom que és contrari al que haurien de defensar. És a dir, la no interferència en els assumptes domèstics. És ben curiós que els que es posen a analitzar el possible estatus d’una Catalunya estat, només parlen de la Comunitat Europea. Obvien que avui també som en altres organismes, com l’OTAN (NATO). Seguint el seu raonament és evident que tampoc hi estaríem. Però amb això no ens amenacen. Es veu que el fet de no ser-hi, podria resultar atractiu a tot un electorat d’esquerres, pacifista i ecologista. Aquesta organització dita de “defensa”, no és “simpàtica” i no ser-ne membre no comportaria “obligacions” en conflictes llunyans, empesos per decisions polítiques alienes. Aquestes actuacions, tan properes als clamors de la guerra, costoses econòmicament i amb risc de pèrdua de vides no són ben vistes quan no són una amenaça pel propi territori. A més ser-ne soci comporta obligatòriament despeses en armament, maniobres militars, etc. Queda ben clar que les amenaces només es fan servir pel que pot ser “atractiu”. Un cop més la mala fe està servida. Quan parlen de “transparència i de tot el que poble hauria de saber”, ja es veu que només és tot allò que els pot anar a favor. Però això no ens hauria d’estranyar. És el que l’Espanya castellana ha fet sempre: ser cega al que no els hi agrada i magnificar tot el que els pot ser favorable. Ara no és el moment de pronunciar-se si hem d’estar a un lloc o un altre. Si és millor estar o no a Europa i a d’altres organismes. Ja arribarà l’hora que aquests temes s’hagin de decidir i fer-ho d’acord al que voti el poble català. El nou estat, un cop independitzat – quan torni a ser subjecte de dret internacional i per tant pugui asseure’s de tu a tu amb els altres estats – tindrà el seu estatus internacional. Començant per l’ONU i acabant pels acords comercials. Segurament caldran moltes negociacions i habilitats amb els països d’arreu del món per trobar coincidències i un espai on desenvolupar la nostra personalitat i economia. Tot això i més, no es pot fer quan encara “no ets ningú”. Seria com demanar ajuda per “néixer”. Aquesta primera part l’hem de fer nosaltres solets. I quan ens presentem “internacionalment” ho farem mirant pels nostres interessos, teixint les aliances i signant els tractats que ens siguin més convenients. Tindrem aleshores una política exterior pròpia. Evidentment vivim una etapa engrescadora. Al llarg de la història els catalans hem sabut ser part activa i de primer ordre entre les potències de cada moment. Especialment les comercials. Ara hem sofert un “parèntesi”, de 300 anys. I s’haurà de recuperar amb rapidesa el nostre lloc en el concert de nacions. Els altres, fins i tot els mes “amics”, no ens regalaran res. Sempre, i ara més, tothom ha anat a la seva. Però no hem de tenir por. No es pot fer més malament del que ho ha fet Espanya, que ens ha arrossegat sistemàticament a una nefasta política exterior. El seu orgull i manca de mà per negociar, els ha fet perdre pes arreu. De fet ningú la té gaire en compte per a res. Nosaltres, més petits però mes actius, retrobaríem un espai entre els països dinàmics de la nostre dimensió, que obrint-se al món, han sabut trobar la seva prosperitat, a base de fer la feina ben feta, amb enginy i ganes de ser-hi. El futur se’ns obre ple d’esperança. Agafem-lo sense pors i som-hi ! Jaume Descarrega