Un concepte de futur

0

“Partit X, democràcia en directe” es va presentar a internet el 8 de gener. Una iniciativa que va aconseguir immediatament molts simpatitzants -només en el primer dia del llançament es van comptabilitzar 13.000 seguidors a Twitter, 7.000 a Facebook, i quasi 100.000 visites a YouTube- i que segurament anirà creixent. És una manera de recollir el descontentament d’una ciutadania cansada de no tenir una democràcia real i així pensa aprofitar les noves tecnologies per expressar directament la seva voluntat popular. No volen els intermediaris -que s’autoanomenen representats- que els segresten les decisions i fan el que els sembla, una legislatura darrera l’altra, mentre s’emplenen les butxaques i s’apropien de totes les palanques del poder. Per això es cerquen alternatives com aquestes. Volen noves vies. Però segurament un moviment d’individus inconnexes, convertits en activistes, sense estructura organitzativa, ni representants, no podrà generar un tsunami de canvi. Però probablement serà una llum que orienti moltes consciències, perquè és un aglutinador dels crits de desengany dels que fa temps que denuncien les actuals formes de representació i manera de fer política. Són els que sofreixen els efectes de la crisi i rebutgen continuar pagant els excessos de qui l’han causat. És una reacció coŀlectiva i individual a la injustícia, canviant i diversificada. Lliga amb els moviments dels “indignats” i el 15M. Només que ara s’estén i s’organitza per la xarxa, els carrers i els llocs de treball, sense voler utilitzar els inoperants canals actuals. Han decidit prendre la iniciativa, cansats d’esperar inútilment una reacció dels partits, còmplices dels desnonaments, les preferents, les retallades i la pressió impositiva. Les llistes tancades han creat una casta allunyada de la ciutadania, fins convertir-se en partitocràcia. Un llast i no el canal de l’expressió popular. Les seves estructures anquilosades ja no permeten el funcionament democràtic. I aquesta manera de conduir-se es trasllada després a la gestió pública. Està clar que avui molts dels que estan en llocs preeminents, no tenen el nivell necessari, malgrat acaparin càrrecs i més càrrecs. I la ciutadania vol que deixin de ser el tap que impedeix que la voluntat ciutadana pugui avançar sense filtres, entrebancs i barreres. Perquè ara -a causa del bloqueig institucional dels dos grans partits espanyols- sembla que siguin els poders financers i no el poble, els que belluguin els fils de la gran política. Les institucions de supervisió no funcionen. La corrupció és escandalosa, i impune. La justícia és lenta i connivent amb el poder. Es capitalitzen bancs i caixes amb els diners de tots, però els seus dirigents se’n van amb les butxaques plenes o amb nous càrrecs en altres societats amb estrets lligams amb l’estat, mentre porten a la ruïna a milers d’empreses i famílies. L’atur creix i sense treball no hi ha llibertat. No es veu on es va, ni ningú ho explica. Per això la ràbia popular cerca superar les barreres actuals. No vol deixar-se encotillar, sinó tenir la llibertat per exposar les seves queixes i mobilitzar les seves propostes, encara que les seves iniciatives no siguin programes estructurats i esperen que algú les acabi articulant en accions de govern. Aquest projecte no cerca una minoria parlamentària, sinó transformar la manera de fer política. Volen una democràcia directa, instrumentada a través d’internet, que proposi accions que es puguin votar en freqüents referèndums. Una estructura administrativa transparent, lleugera, transversal i eficient. I això és quelcom que agrada sentir. I probablement sigui un concepte a clarificar i a potenciar, per fer-lo un instrument de gestió eficaç en un futur no massa llunyà. Es digui Partit X o sigui aquell canvi social que tothom sap que ha de venir, encara que ningú sap com s’acabarà materialitzant. Pere Escolà