Últims avisos per a navegants

24

El que no volen és el reconeixement de la condició de Nació catalana. I ja som al cap del carrer.  Entenc que els lectors pacients amb aquest articulista deuran pensar si no tornem a fer girar la sínia… El reconeixement de la sobirania que comporta deixar-nos fer el Referèndum, aquest és el nucli de la qüestió.

Us he de demanar benvolença davant aquest paper on torno a reflexionar sobre el moment del procés. Un moment en què els uns -els unionistes- ens volen desacreditar cada dia posant en evidència les nostres mancances i febleses, fins a arribar a “monuments” de la dialèctica (?) política com el protagonitzat per la temible Vicepresidenta Sáenz de Santamaría que, després de l’últim sondeig del CEO, ens alerta que els independentistes cada cop som menys i recorre a allò de no “ s’adonen que van sols i contra direcció”. Quina gràcia. És clar que a més de les declaracions d’aquesta senyora, l’Estat espanyol continua amb el seu programa basat en la tàctica de piconadora consistent a perseguir tot allò que comença per ‘P’: pressupost, procés i, en definitiva, per la P de pàtria catalana.

A les tertúlies i als “centres” de pressió -diguem-ne emissores amigues, mitjans digitals o en paper, que tots tenim al cap i que ens els hauríem de treure- s’escampa també  un dels grans missatges enverinats: el referèndum ja està superat i el govern, liquidat. Ara cal anar a eleccions. És un dels discursos no gens subtils de la gent de Ciudadanos al Parlament, els quals després de l’habitual vudú que practiquen amb Mas  (amb qui continuen identificant TOT el procés), ens desacrediten dient que els partits ja treballen de cara a la nova legislatura autonòmica (of course) i, amb molta poca vergonya, menystenen i desqualifiquen l’aspiració per l’autodeterminació que ens determina; i passeu-me el joc de paraules.

La divisió de la societat catalana és un altre “recurs” que branden els unionistes. La ceba dels qui treballem pel dret d’autodeterminació és culpable de la divisió dels catalans. A poc que ens observem amb ulls sociològics, no hi ha cap diferència entre aquests temps i els dels últims cinquanta anys: som una societat tan dividida i tan harmònica -l’oasi català- com ho ha estat sempre. Si fins ara, nosaltres hem conviscut sota el jou imposat per l’Estat espanyol, hem de demanar que quan guanyem la República catalana puguem continuar amb la mateixa pau social. No s’hi val a pregonar ara hostilitats inventades com la de les  guerres lingüístiques o “entre parents” pregonades de manera farisea pel PP, Ciudadanos i també per sectors del PSC. En aquest apartat remarco les paraules del notari López Burniol en una entrevista a Vilaweb on venia a dir que davant el trencament sentia “ un dolor poc equiparable a cap altre”. Dolor d’unionista. Pot entendre aquest famós notari tertulià el nostre dolor de dimensions històriques?

Davant aquest armament dels nostres enemics, els qui volem el referèndum com el pas per assolir la independència ens hem de rearmar , i ja m’enteneu que no parlo literalment. Caldrà encara treballar molt per estar a punt el dia que ens convoquin a votar en referèndum  -que ens hi convocaran! Haurem de treballar per convèncer descreguts i gent propensa a caure en el dubte davant la força intimidatòria de l’Estat. Hem de mantenir-nos ferms i disposats a respondre l’acció de l’Estat contra els nostres representants amb un abús indigne del Poder judicial. En aquest sentit fa envermellir el reconeixement del qui era President del TC, Perez de los Cobos,  que el mateix dia que plega lamenta i reprova la judicialització de l’Estat enfront de Catalunya amb l’argument únic del compliment de “la legalitat vigent”. I sobretot cal confiar en nosaltres mateixos i en “l’enorme valor del que hem estat fent fins ara”, com recorda Salvador Cardús, des d’aquell 2010 amb el crit al món de Som una Nació! Perquè ho som i això és el que els cou. Que no s’aturi la sínia.

Francesc Ricart