Un article de
Veuanoia

Última parada
Ú

1 de novembre de 2018

L’any 1983 l’Ajuntament d’Igualada va convocar un concurs d’idees per adjudicar un nou cementiri, ja que el Cementiri Vell, ubicat a l’avinguda Pau Casals i inaugurat el 1819 no disposava de prou espai. S’havia quedat petit. Com a conseqüència, el conegut arquitecte Enric Miralles va construir el Cementiri Nou de les Comes, premi FAD d’arquitectura, obert el 1994, amb una capacitat inicial de 828 tombes.

Avui, 33 anys després d’aquella decisió una mica a corre-cuita per assegurar un lloc de descans a les futures generacions d’igualadins, es dóna el curiós cas que al Cementiri Nou de les Comes ja no hi ha lloc disponible, i en canvi, al Vell, hi ha lloc de sobres.
Al Cementiri Vell hi ha 7.558 tombes, algunes d’elles força originals i de persones molt nobles i destacades en la història de la ciutat. També hi ha espais que conviden a la reflexió, com l’anomenat “cementiri dels pobres”. Hi ha una creença certament bastant dispersa, que les tombes són “de propietat”, tal i com figura en moltes làpides. I això no és cert. El cementiri és municipal, i òbviament també les tombes, que es concedeixen a través d’un “títol” per un període de 10 o 50 anys, i que obliguen a un pagament anual. I qui no paga, perd el seu espai de descans etern. Són les normes, que ens acompanyen, ja ho veieu, fins i tot després de morts…

El cementiri vell d’Igualada és una obra de l’arquitecte Josep Bufarull, que va ordenar, el 1819, la distribució general a partir d’una planta rectangular amb un pati central a cel obert. A la zona situada davant de la façana en un principi hi havia una plaça equipada amb jardins, bancs i monòlits de pedra. La plaça va desaparèixer quan es va construir l’avinguda Pau Casals. Aquest cementiri, enorme, es va fer perquè des de finals del segle XVIII existien unes instruccions que aconsellaven el trasllat dels cementiris instal·lats a l’interior de les poblacions als seus afores, tot per raons de salubritat pública.

Òbviament, no és aquest el primer cementiri que va tenir la ciutat. S’ha descobert una petita necròpoli soterrada a l’interior de la Basílica de Santa Maria, pertanyent als segles IV i VII. Prop del 1059 es va construir un espai sagrat de 30 passes a l’entorn de Santa Maria, amb un cementiri a l’interior.

Al segle XIV es va construir un nou cementiri ubicat, aproximadament, on avui hi ha la capella del Sant Crist i, segons sembla, va funcionar com a cementiri durant uns 350 anys. Després aquest es va canviar de lloc i va anar a parar, el 1702, a la placeta del Bruc, davant mateix del portal de l’església.
Avui el cementiri “Nou”, obra d’Enric Miralles i Carme Pinós, i guanyador d’un premi FAD, és a les Comes, i es troba encara inacabat. És considerat una obra arquitectònica de projecció internacional i molts estudiants d’Arquitectura d’arreu del món el visiten. Des del 2011 està inclòs en la Ruta Europea de Cementiris, un projecte de l’Associació de Cementiris Significatius Europeus (ASCE), que agrupa en un mateix itinerari 55 cementiris de 40 ciutats de 18 països, amb la finalitat de donar a conèixer aquest significatiu patrimoni funerari d’Europa.

El “cementiri dels pobres”
Un espai que ha adquirit, sobretot amb els anys, una significació especial és el conegut popularment com el ‘cementiri dels pobres’, o el d1e ‘la terra’. Fa uns anys, en ocasió de la Festa Major, l’Ajuntament, amb l’ajudat de l’historiador Jordi Enrich, va organitzar unes passejades per l’interior del cementiri que també incloïen aquest espai, molt desconegut. Just al costat hi ha una sala, que encara avui es conserva, que es destinava com a dipòsit de cadàvers i sala d’autòpsies.

És certament tètric i un punt desagradable conèixer que en aquest espai hi ha una fossa on reben “sepultura” braços i cames procedents d’amputacions practicades a l’Hospital d’Igualada. Fins fa uns anys també s’hi enterraven els fetus, però avui ja no és així.
Uns metres més enllà hi ha un petit monticle on hi ha la fossa comuna dels soldats morts a la guerra civil, i darrerament també s’hi troben tombes de persones d’altres religions, com animistes o budistes, però no musulmans. Aquests darrers són repatriats al seu país d’origen en virtut d’un conveni bilateral dels Estats. La seva religió determina que han de ser enterrats directament a terra. Poden contractar una assegurança que en el moment de la seva defunció els cobreix les despeses del seu trasllat. Alguns dels nens més petits d’un any, als quals l’assegurança no cobreix aquest servei, són enterrats a terra, al “cementiri dels pobres” amb el crani girat vers la Meca. Dues lloses de pedra delimiten la seva sepultura, una situada al cap i l’altra als peus.

Panteons i capelletes
Al gran pati central és on es localitzen les capelletes familiars i els panteons amb fossa subterrània. Originàriament restava embellit amb jardins que amb el temps han ocupat alguns panteons familiars. És lògic pensar que les famílies benestants de l’època, la flamant burgesia local producte del bon moment que la ciutat va travessar a nivell industrial durant el segle XIX amb les fàbriques cotoneres, van ser les que van adquirir aquests espais, que es troben ben a prop de l’entrada des de l’avinguda Pau Casals. Hi podem trobar, per exemple, el panteó de la família Godó, fundadors de “La Vanguardia”.

Hi ha molts personatges il·lustres que han trobat el descans etern en aquest espai: Antoni Franch, cap del sometent igualadí a la batalla del Bruc; Pau Muntades, fundador de “La España Industrial, S.A.”; el Pare Mariano Ferrer, creador de les Escoles de l’Ateneu Igualadí; Joan Bas i Jordi, patrocinador de la Història d’Igualada, de Mn. Segura; l’historiador Dr. Joan Mercader; el mestre Just, músic i pare de l’abat de Montserrat Cassià M. Just; el poeta P. Ramon Castelltort; Mossèn Amadeu Amenós i Gabriel Castellà, historiador, músic i cronista de la ciutat, entre d’altres.

Qui té les claus?
Interessant curiositat. L’any 1819, un cop construït el cementiri, es va suscitar una forta discussió entre l’alcalde i el rector per qui havia de ser el dipositari de les claus. L’Ajuntament argumentava que el cementiri havia estat costejat amb diners del comú de la vila. El rector i el bisbe esgrimien la llei eclesiàstica, encara que els nous corrents ideològics tendien a arrabassar el monopoli del control dels cementiris que l’església havia tingut des dels seus orígens. El capità general va dirimir la controvèrsia d’una manera intel·ligent amb una decisió “salomònica”. Va ordenar que cadascú tingués una clau.

Jordi Puiggròs 

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta