Tresorejada d’una pregona història i de belles arquitectures, Viena festeja aquest 2018 el seu preuat llegat modernista

104

Viena, al costat del seu tresorejat passat i viure puntualment les seves tradicions i els seus festeigs, enguany i especialment aquest estiu et convida com cap altra capital europea a celebrar la colossal herència del Modernisme, amb múltiples i primoroses mostres de reconeguts artistes de gèneres molt plurals; unes exposicions que posen en valor aquest art bo i rescatant artistes, arquitectes, científics i altres figures de la talla de Klimt, Wagner o Moser. I, són els prestigiosos museus: Leopold, d’Història de l’Art, del Moble, de la Literatura de l’Era Moderna, del So, del Teatre, a més de fundacions privades els qui acullen aquesta excepcional veneració.

Tot plegat, això fa que Viena, encara, s’enorgulleixi d’haver estat la pionera d’una nova Europa, especialment quan se’t presenta com a un immens espai per a ponderar –i si cap assimilar- fins a quin punt va contribuir a fomentar la modernitat d’un encadenat de nous estats, sense desentendre’s de ser la lleial dipositària de la secular herència d’unes capitalitats tan captivadores com inexorablement decadents.
Emperò, de Viena, sempre se’n parla en passat, potser perquè els protagonistes de la seva història més recent no han deixat ni successors, ni hereus, ni uns pensadors capaços de resoldre uns quants dubtes pretèrits. D’ençà la prominència dels Habsburg, les elucubracions d’en Freud, l’enigmàtic romanticisme de Mahler o els mètodes més innovadors del Cercle de Viena; per arreu, descobreixes el tarannà d’una societat que –encara- deambula entre religiositat i laïcisme, entre provincianisme i cosmopolitisme, entre exuberància i simplicitat i, molt especialment, entre conscient i subconscient.
Tanmateix, tot i detestar la seva complicitat silenciosa amb un món de velles traïcions, Viena no amaga els obscurs episodis de les seves funestes catacumbes, ni les escatològiques clavegueres o la sinistra cripta catedralícia. Contràriament, és del tot suggeridora la Catedral de Sant Esteve, una imponent joia del gòtic supervivent enmig d’un opulent paisatge barroc; des d’on, les seves apuntades prominències et transportaran a imaginar els sòrdids episodis medievals dels dies de la invasió dels turcs.

A peu pla, no obstant, sota les seves agulles, un recorregut pels antics habitatges de patis oberts a dos carrers et retorna al present; i, un descans: una porció de Sacher o un vienès amb nata et compensaran de qualsevol percepció amarga. Nogensmenys, sense empatxar-te, podràs endevinar en el cremós dels pastissos la sensual sublimació d’un barroc que ho banya tot. De retruc, aquests recintes de novel.la –autèntiques institucions del cafè i de la pastisseria- t’apropen al batec quotidià d’un veïnatge que, amb el diari a les mans, sembla burlar la seva pròpia sort i desafiar qualsevol signe de futur.

Sense caure amb el tòpic de perseguir massa artificiositats arquitectòniques d’antany, val molt la pena d’arribar-te a l’Avinguda del Ring, un punt de referència de les antigues muralles que t’acompanya fins a tocar les aigües del Danubi. En aquesta anella del Ring, l’Stadt Park s’entesta a recordar-te –amb seqüències escultòriques- que et trobes a la capital de la música. I al seu entorn, l’austeritat que exhibeixen els palaus del segle XIX se’t fa imperceptible amb la puntual audició de la Banda Municipal, davant de l’Ajuntament. Endemés, un passeig amb tramvia et retorna cap a una inequívoca atmosfera del passat amb tresors monumentals com: l’Òpera i la Filharmònica (Musikvarein). I, a unes passes, l’estació de Karlplatz –en marbre i or- és l’obra més coneguda d’Otto Wagner, l’ideòleg del moviment “secessió” que va consignar i establir les formes del modernisme per diferents racons de la ciutat, tant en l’arquitectura civil, com en la decoració o en el mobiliari urbà. Karlplatz apunta a ser el primer exponent d’aquest art amb l’enorme cub blanc que veus coronat per una cúpula de fulles de llorer daurades; una construcció que intueixes aparentment hermètica i, contràriament, t’obsequia amb una magnífica explosió de llum segrestada per unes colossals i molt decoratives claraboies.

Des d’un altra orientació, cap als afores, són del tot imperdibles les sorprenents perspectives de la Hunderwasser-haus, obra de noves tendències arquitectòniques, construïda en un motlle d’unes cinquanta estàncies, amb dues torres daurades i unes fantasioses terrasses disposades amb tanta irregularitat com el pintoresc cromatisme de les seves façanes. Aquesta genial creació del pintor Hunderwasser, on triomfen la diversitat i la pluralitat, va ser pionera en el respecte al paisatge urbà, a l’home i al medi. Ara bé, per les seves intestines dependències, entre murals, frescos i enrajolats; potser –també- et captivarà la fabulosa lluerna que va tancant totes les seccions de l’edifici… l’obertura al cel i la lluminositat et regalen unes percepcions inimaginables.

Per últim, el Danubi -una via fluvial internacional- a la capital vienesa ha sabut perpetuar l’excels protagonisme que li va conferir l’Strauss. Això no obstant, avui, la medalla a l’excelsitud la hi posaries al fenomenal complex d’atraccions del Parc del Prater, del qual recinte veus emmirallada sobre les rítmiques i tèrboles lluïssors danubianes aquella espectacular Sínia panoràmica del 1896, símbol de la triomfant enginyeria del ferro.

Carmel·la Planell 

Filòloga, historiadora i fotògrafa