Una, Gran i Lliure és la corona d’Espanya: l’esprai 3 en un fet Estat i lema d’aquest malgirbat regne forjat entre terres africanes i europees, un submón de ficció invent fallit d’uns tal Borbó quin cap visible avui és un crispat senyor conegut pel nom de Felipe vi; vi de vidi, de vici o vi del suc de raïm. Embriacs dominis on casualment, o no, es troben el major nombre de característiques biològiques neandertals que científicament podrien explicar l’índole, la mala llet i les limitacions de certs individus malacarosos i la secular actitud pel que fa a la relació caïnita, sinantròpica i canibalesca mantinguda vers les altres especies amb les quals s’han anat topant, ja fos a terres d’ultramar, ja fos a la península ibèrica. Unilingüe monarquia amb dislèxia, poca lletra i discapacitat fonètica; dinastia que per fer-se Gran ha satisfet deliris reials apropiant-se de les riqueses, el patrimoni i el treball intel·lectual dels altres. I no pas per donació, unió o federació sinó per matussera ocupació. Dominis colonials que un cop sotmesos a Castella han volgut Lliures, Lliures de pensament, d’idees, d’opinió, de drets. Una Castella fàl·licament Gran on hi hagués barra Lliure, per afavorir les elits castellanes, per fer-se lleis i normatives a mida, per comprar voluntats i traïdories, per sotmetre els pobles del seu entorn.
Imperi violent i malfactor on el reietó o el dictador de torn ha saquejat les nacions envaïdes, quan no sense mirament, quan no carregant-les d’impostos, quan no via comissions, quan no amb falses facturacions, quan no falsejant comptes i balanços. Un, Gran i Lliure, imperi 3 en un, d’inspiració racial, promovent el cau-la-bava entre uns súbdits instruïts en el reduccionisme, facilitant així als dirigents tribals conspirar per poder balafiar, furtar, robar fons públic o bé anar-se’l repartint entre els seus: noblesa, notables, doctes, acadèmics, titulats, acòlits i resta del funcionariat fervent i servent. Amb tot, la supremacia castellana ha fet conxorxa amb certes famílies també rapinyaires, basques, gallegues i catalanes, quin fortunal totes elles l’han aconseguit teixint una teranyina economicomafiosa causa primera dels estralls en representants polítics que si no eren corruptes els hi han fet tornar.
Aquestes malignes associacions s’emparen avui sota el paraigua d’un sacrosant alcorà que anomenen ‘Constitución’; un desfasat redactat de normes jurídiques rumiat i escrit per uns lletrats imbuïts en formació i deformació franquista. Redactors, fills d’un temps i d’un règim, que al marge de la seva possible ideologia, estúpidament van acabar arrodonint l’obra il·lustrant la tapa amb l’escut del règim feixista: el símbol d’una organització militar colpista presidint la nova carta magna. Aquells caps pensants no van trencar res i sí van garantir mantenir l’statu quo i sobretot procurant no incomodar els estaments 3 en un de la dictadura: militars, policies i jutges. No cal ser entrat en llums per imaginar que els temaris formatius serien de continuïtat.
El 1978 l’Estat simplement va canviar l’atribut feixista per adjectivar-se democràtic. No van passar mai comptes amb els responsables, encobridors, aprofitats, ideòlegs i criminals de la dictadura, limitant-se a fer un traspàs de currículums educatius amb els quals, i durant dècades, s’han anat adoctrinant i amarant tots els cossos funcionarials del regne. Aquesta és la clau i la raó que explica que avui els seus hereus i cadells agrupats en els diferents lobbys empresarials facinerosos i llurs partits polítics mafiosos i populistes segueixin manipulant tot l’aparell d’un Estat fallit i més que tronat, trastornat. Per a més inri poc se n’ha parlat de les esmenes polítiques que ha estat realitzant la Real Academia Española (RAE), institució encarregada d’imposar la llengua castellana fora de les seves fronteres naturals, la qual a conveniència del 3 en un actual -polític, policial i judicial- ha anat canviant, redefinint i alterant el sentit, les definicions i accepcions de paraules. Mots d’índole polític que apareixen en l’alcorà constitucional espanyol que només s’haurien de poder interpretar amb el sentit i les definicions vigents el 1978 en el diccionari de la RAE (ed.19a,1970).
Ens trobem doncs que des de l’inici del procés per desconnectar-nos del país foraster i proclamar-nos república, els espanyols per la porta de darrere i sense que es noti la cura, alteren la ‘Constitución’ amb la finalitat de disposar de lectures jurídiques que afavoreixin la repressió o justifiquin la negació al nostre alliberament. Suposats acadèmics actuen seguin consignes de governants amb el vistiplau del seu alt patró i cap del casal reial. Si tenim en compte que les definicions terminològiques de la RAE són autoritat en la interpretació al peu de la lletra de lleis, ordenances, normatives i informes, la presa de pèl, l’engany i frau, no ratlla el delicte d’Estat, no, és l’Estat delinquint. Sortosament la seva ‘Constitución’ no especifica el nombre de km² que ha de tenir Espanya, capital Madrid, ni el nombre d’habitants, llengües o nacions ocupades per ells i això facilita anar-nos-en del 3 en un. Sense trencar així cap unitat de destí, ni ells haver de tocar ni una sola coma, ni venir a picar-nos amb la porra.
