Treballar sense cobrar

0

FOGASA.jpg Viure sense angoixes, i poder dedicar el temps als propis quefers, ha estat un anhel, fins ara ha estat reservat als rics i als jubilats. Ara sembla que s’ha estès. Per exemple als que creuen que tot és seu i que només cal recollir-ho. Que es reuneixen amb altres confrares i amics per repartir-se càrrecs i prebendes, sense altres mèrits que les relacions i els lligams amb el poder. Els que s’han dedicat a buidar els diners de tota mena d’institucions, gastant el que no era seu. Els que presumeixen de saber gestionar, instal·lats en despatxos sumptuosos, i cobrant unes altes retribucions que s’autoassignaven i que s’inflaven sense que ningú les controlés. Els que s’atorgaven plans de pensions multimilionaris, i utilitzaven l’enginyeria financera per presumir dels resultats que no feien. Els que es creuen d’una elit internacional que viatja pel món, no per treball o per vendre, sinó per relacionar-se amb els que són com ells, per intercanviar-se formes de recollir, sens haver de sembrar, ni conrear. I en l’extrem oposat els que accedeixen a rebaixar el sou, o a treballar sense cobrar el que els pertoca, per la por a perdre el seu lloc de treball. Els que no tenen alternatives quan a l’empresa li arriben els problemes financers i es comencen a retardar els pagaments dels salaris. Els que no poden trobar altres feines i es veuen forçats a acceptar els incompliments. Els que tenen feines a precari i veuen vulnerats els seus drets. Els que estan obligats a empassar-se tota mena de gripaus per no perdre el salari, una indemnització o la contraprestació de l’atur. Situacions que ha denunciat The New York Times: “Cobrar pel treball que es fa, ja no és quelcom corrent a Espanya, país que pateix el quart any de crisi econòmica. Els tribunals estan saturats de sol·licituds per tramitar els pagaments del Fogasa i el Fondo de Garantía Salarial, que són els organismes que es fan càrrec dels salaris i las indemnitzacions per acomiadament quan una empresa en fallida no pot cobrir-los”. I queden encara els joves que han d’acceptar treballs de “formació”, o convertir-se en “becaris”, perquè una volta acabats els estudis, no troben una feina on aplicar els seus coneixements. Els diuen que no tenen experiència, i per això han de treballar sense cobrar, o fer-ho per remuneracions que d’això sols tenen el nom. I els majors de cinquanta-cinc anys, que ja saben que la seva vida professional ja no els permetrà trobar una feina amb contraprestació econòmica i han d’ocupar-se com a voluntaris aportant la seva experiència i dedicant-se a ocupacions per una societat sensible, que els reconeix el valor, però que no els el pot pagar. I en aquest panorama on l’autoestima pateix es cerquen compensacions no dineràries. I en aquestes festes, molts funcionaris, dependents d’administracions ofegades econòmicament, pateixen, no ja per no cobrar les pagues extres, sinó també per saber si aquest mes podran rebre a temps la seva nòmina, tot esperant de que algú autoritzi la transferència, sovint demorada per criteris polítics d’oportunitat. Així les institucions d’ajut social veuen com creix sense aturador el nombre de persones que acudeixen demanant un cop de mà. Fan bo el lema de la campanya de Càritas d’enguany: “Viu senzillament, perquè d’altres puguin senzillament viure”. En moments com aquests, on s’ha generalitzat no fer front a les pròpies responsabilitats i a l’impagament del que es deu, cal que tothom faci un pas endavant. Especialment les administracions, que són les primeres en no complir, les primeres a exigir i les capdavanteres en la malversació i la incompetència, que han generat dèficits gegantins i que ara volen reduir amb retallades indiscriminades. Però enmig d’aquest desori encara hi ha situacions punyents com la que es dóna en un hospital de Tarragona, on un conegut polític valencià, cobra un sou de 6.000 euros al mes com assessor, quan ningú li coneix cap capacitació en aquest sector. I fets com aquest, encara que només sigui per decència, s’han d’acabar. No s’ha de tenir por a denunciar. Ni hi cap l’excusa per no fer-ho, dient que això és el xocolata del lloro. Pere Prat