Transicions – Pere Escolà

T

Després de les eleccions del 27S molts estan amoïnats. ‘Junts pel sí’ perquè volien la legitimitat per una DUI i no han assolit la força suficient. Les CUP perquè no volen Artur Mas. Ciutadans perquè exigeixen la seva dimissió quan no ha ni pres possessió del càrrec. Els socialistes perquè consideren que els diputats dels altres no tindran “el nivell suficient”. I Catalunya sí que es pot perquè encara es pregunta per què no han assolit l’èxit que esperaven. Però ningú creu que no ha canviat res. S’adonen que s’ha fet un pas important. Ara hi ha xifres. També interpretacions dels resultats, malgrat les interpretacions partidistes que volen modificar-los. Certament continuarà l’agitació. Però es formarà un govern. I serà legítim i representatiu de la realitat d’avui. I mirarà de fer el seu programa.
Els que es congratulen de les dificultats d’Artur Mas, són els que el criticaven per anar el quart a la llista. No el volien abans, ni ara. Volen descavalcar-lo convençuts que així donarien un cop mortal al procés, ja que Raül Romeva, Carmen Forcadell i Muriel Casals són uns comparses secundaris. Creuen que sense el “culpable de tot” el procés cap a la independència s’esllanguiria fins desaparèixer. Són els que pensen en la manera de fer política de sempre. Els que volen que hi hagi qui mani. La connivència amb les estructures del poder. Els contactes. Les amistats i els favors. I no donar sense res a canvi.
Però de l’altre hi ha un poble més preocupat amb el què i no tant amb el com. Cansat de demostrar quants són. Que vol governar-se sense necessitat de ser un ramat amb pastor i gos d’atura. Que vol evolucionar vers formes més democràtiques, com les que tenen altres països de l’entorn. Creu que l’afluència massiva a les urnes ha validat les votacions d’un referèndum sistemàticament negat. Molts són independentistes abans que partidistes. Posen pel davant la dignitat del poble que la servitud al poder. Farts de sentir que la llei no ho permet. Que si són independents vagaran pels espais siderals. Que seran apàtrides que no vol ningú. I ja han fet les seves valoracions. Han destriat el gra de la palla, llegint la premsa estrangera i les seves valoracions, ben diferents de les que es fan ací.
Saben que aquesta estructura monolítica de l’estat s’esfondra. Com quan desaparegué el dictador que encara afusellava quan ja tenia els dies comptats. Saben que des fa segles Espanya està en permanent mutació política. Pugna entre no canviar res o adaptar-se als nous temps. Amb governs sempre donant lliçons des l’amenaça i la por. Carles IV i el motí d’Aranjuez. L’inútil Ferran VII de la independència. Isabel II, la reina nena en mans dels cortesans. L’assassinat de Prim. Les regències. Els carlins i els lliberals. Els monàrquics i els republicans. Les dictadures. Les guerres civils. Mostres de la intransigència i l’obcecació d’uns postulats, que no són moguts per l’excel·lència dels principis, sinó per l’absurd dels propòsits i la deshonestedat dels mètodes.
Inútil parlar de deslleialtat envers unes institucions gairebé sempre imposades. L’Estat sempre ha estat una rèmora per al poble i no un instrument al seu servei. Diuen que el gran mèrit del president Suarez va ser evitar els enfrontaments, interpretant les lleis de manera generosa. Integrant ideologies en lloc d’excloure-les. Ara tornem a les intransigències de sempre. Els dogmatismes dels que volen imposar les seves raons. I mai escolten les dels altres. Els que s’emparen en un Tribunal Constitucional per defensar el que els convé. Els que actuant així encara conservarien el ‘Fuero de los Españoles’. Els que parlen d’una pàtria i una bandera monàrquica, excloent ideals republicans i nacions amb altres símbols. Els temps diran si s’imposa el poder o es deixa construir una realitat diferent des del diàleg i la diversitat. La convivència té més de respecte a la diversitat que d’enfrontament.
Pere Escolà