Tots contra la corrupció – Pere Escolà

T

Aquesta setmana la Guàrdia Civil, davant de tots els mitjans de comunicació -avisats la vigília- ha fet una aparatosa cerca de proves en les seus de la Fundació CatDem, CDC i alguns ajuntaments governats pel partit nacionalista. Els mitjans recorden la denúncia, que va fer Pasqual Maragall el 24 de febrer del 2005, quan era president de la Generalitat. Fa més de quinze anys, que va parlar del “problema del 3%”. Sembla molt temps per no haver-ho esbrinat encara. Potser per això ara han de córrer i treballar en ple període estiuenc. I potser, amb el que ha plogut, tots els papers s’hagin mullat.
La corrupció és una xacra a eradicar. S’ha de lloar el zel de l’administració de justícia en perseguir un delicte que va contra la convivència, desacredita les arrels democràtiques i afebleix la representativitat ciutadana. Però sorprèn que es presenti com un fenomen català. En aquestes terres, per l’especial manera de ser dels seus habitants, no hi ha una reverència pel poder. Se sap que els que manen no ho fan per la gràcia divina, sinó per haver estat escollits pels ciutadans. I els seus mandats tenen una durada limitada en el temps. Potser per això, la corrupció individual és més baixa i menys barroera, que les que suggereixen les escoltes telefòniques i mails d’alguns sumaris que s’instrueixen fora del Principat.
Catalunya és la comunitat de l’estat on menys corrupció hi ha, però de la que més se’n parla. Al menys si tenim en compte les que hi ha als jutjats. Però s’acosta la Diada. La manifestació de la Meridiana es vol presentar com un fracàs. “Només” porta inscrits a 250.000 persones. I s’han de desacreditar els independentistes. Com sigui. I es repeteix el que ja es va fer a les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Greus acusacions que després no han tingut continuïtat judicial, però per les que ningú ni ha dimitit, ni tampoc excusat.
Sant Felip Neri que va morir el 1595, solia imposar una penitència als que calumniaven. Els feia anar al campanar i buidar un sac ple de plomes. Després deia que les havien de recollir. I com que era impossible fer-ho, també ho era la reparació. “Calumnia que alguna cosa queda”. Calumniar és fer acusacions, sabent que són falses. I la difamació, és divulgar informacions verdaderes i falses amb l’ànim de desacreditar. Sigui una o l’altra, la intencionalitat política d’aquestes actuacions no és eradicar la corrupció, sinó afeblir els independentistes. Però desacreditar al rival i menystenir una opció, que defensa una munió significativa de persones, només evidència una manera de fer que ja es practicava a l’Imperi Romà. Divideix l’enemic per guanyar.
Es poden defensar totes les idees. Es pot considerar que els altres estan totalment equivocats en els seus plantejaments. Però en democràcia, mai no s’hauria d’acceptar la falta de respecte. L’insult, la desqualificació, la por, la pressió mediàtica i l’afany de configurar un estat d’opinió utilitzant els mitjans de comunicació, són sempre opcions totalitàries. Una forma d’imposició que atempta contra la llibertat. Desacreditar és fàcil. No costa gens. I més quan no s’ha de provar res.
Al menys alguns saben fer-ho amb gràcia. La vicepresidenta de les Corts, va respondre a Joan Tardà quan va dir des la tribuna “el 27 S anirem a votar i els donarem una ‘patada’ democràtica al cul”. Celia Villalobos, que considerava poc afortunat el comentari del diputat d’ERC, li va ‘agrair’ les seves paraules i després va exclamar “Ai, Déu!”.
Segurament això és el que podríem dir tots davant de tan soroll interessat. No volem corrupció. Però tampoc aquesta forma de governar on el descrèdit, la mentida i la manipulació s’ha tornat una norma de conducta. I els corifeus que acompanyen el poder els riu les gràcies i hi col·labora fent d’altaveu còmplice.
Pere Escolà