Tot esperant Godot i misèries d’abans de vacances – Francesc Ricart

62

Un article per a un setmanari, entre molts altres inconvenients, pot trobar-se amb la pèrdua d’actualitat com és possible que passi amb aquest que estic a punt d’enviar. I tot perquè estem vivint uns moments de vertigen darrere la intervenció del president Mas ara fa tres setmanes a Molins de Rei. Ja sabeu com han anat les coses i permeteu-me que no les expliqui fil per randa. Això sí, a hores d’ara, la nit de dimarts14 de juliol s’ha arribat a un principi d’acord que han de ratificar els partits -CDC i ERC- i les entitats -ANC, Òmnium i AMI. L’acord per a les eleccions del 27S que previsiblement reeixirà es basarà en una llista amb candidats de la societat civil i també amb polítics convergents i republicans. La CUP no serà a “la foto” de l’acord perquè no s’ha seguit la seva proposta de compondre una llista amb personalitats sense carnet de militància política. L’acord -que ara mateix no es coneix al detall- deurà recollir tot un seguit de punts referents a garantir el procés cap a la desconnexió d’Espanya i les passes cap a la República catalana. Un bon paquet! Un paquet de molts punts, de molts compromisos que han de fer possible la gran aspiració de una majoria de catalans que vol que el resultat del 27S sigui contundent, inapel·lable davant el món.
Així ens trobem de fa dies, en aquesta mena de “tot esperant Godot”, com el títol de la coneguda obra del gran Samuel Becket. La idea no és original, però ja m’enteneu. Fa molt temps, si més no des del 10 de juliol de 2010, quan la manifestació contra la ignominiosa sentència del Tribunal Constitucional i sobretot després dels Onzes de Setembre que el poble català es dedica a “Buscar un sentit a tot l’absurd de la nostra existència”, com escriu Joaquim Molas en el pròleg de l’edició de Raixa de l’any 1955.
Aquests dies de calor superlativa, i passeu-me el tòpic, ens els hem passat bona part del temps esperant una fumata tan blanca com fos possible anunciadora d’un acord, seguint la crida -alguns n’hi deien OPA- llançada pel president Mas a Molins de Rei. Han passat dies de trasbals a ca n’ANC i Òmnium fins a aquest dilluns, quan a la Plaça de Sant Jaume s’ha cuinat l’acord preparat el dia abans amb tot de cuiners especialitzats. Ara podria tornar a l’obra de Beckett i buscar paral·lelismes amb els 4 personatges de l’obra que, com és conegut, són pallassos. NO, no em permeto la broma, ans al contrari, un servidor ha defensat el paper dels polítics en tot aquest temps del procés, fins i tot el que ha transcorregut des del gener, quan l’acord de la convocatòria del 27S i d’un primer full de ruta que ens va tornar a revifar després de l’”aturada tècnica” posterior al 9N. Arribats aquí, doncs, jo no desqualifico els partits sinó que els valoro i defenso i, finalment, amb els acords definitius espero que els puguem reconèixer l’esforç i l’encert al servei de l’objectiu de guanyar la sobirania.
Ho puc deixar aquí, però no vull passar per alt actuacions singulars d’altres polítics, dels altres vull dir, com l’acord d’Àngel Ros amb una regidora de Ciudadanos (una!) a la Paeria de Lleida. En funció de què es ven bona part de la catalanitat de la capital de Ponent? Segur que n’esteu al cas. O manifestacions engolades i lamentables del capo Miquel Iceta per desprestigiar el procés o de Duran i Lleida que, incapaç d’acceptar la fi de la seva venturosa aventura política, es dedica a desqualificar els qui han estat germans polítics més de trenta anys. Iceta i Duran -aquests, sí, pallassos?- qui ho havia de dir, agafadets de la mà en defensa de la Constitució, propugnant-ne la reforma futura com a fita de les nostres aspiracions… Valga’m déu!
O pensades com la de Dolors Camats que afirma amb solemnitat que considerar plebiscitàries les eleccions del 27 S és una estafa democràtica (!) i es queda tan ampla. I també es queda descansada quan amb altres líders d’esquerra “de tota la vida” descobreix que el dret d’autodeterminació no equival a voler la independència de les nacions; ai caram!, que diria en Joan Capri. Que els ho diguin a les dotzenes de països que s’han acollit al dret d’autodeterminació al llarg del segle XX.
Quan llegiu bona gent aquest article espero que ja puguem veure més clar el camí del 28 de setembre, que voldrà dir que haurem guanyat i serem a punt de rebre el nostre Godot, malgrat haver de conviure mentrestant amb tantes misèries.

Francesc Ricart