El sentit de l’audició és tan important com tots els altres. Per a qui n’hi falta algun, aquell segur que és el més imprescindible.
Escoltar-hi bé és un repte de l’otorinolaringologia actual i de sempre. Difícil d’arreglar en alguns casos però solucionable o millorable en molts d’altres.
Cal fer un bon diagnòstic del problema a fi de poder-lo afrontar més fàcilment i trobar-ne una solució. El problemes auditius a la infància poden ser molt diferents dels de l’adult.
Hipoacúsia infantil: diagnòstic i detecció precoç
La valoració de la capacitat auditiva infantil és un problema freqüent. L’edat mitja del diagnòstic d’una hipoacúsia infantil és de 2’5 anys. Les sordeses poden classificar-se de lleus a profundes segons el grau de pèrdua auditiva. Ens hem de preguntar que passa quan:
-12 mesos sense balbuceig
-18 mesos sense paraules aïllades
-24 mesos amb només 1 o 2 paraules
-30 mesos sense combinar 2 paraules
Podem trobar hipoacúsies neurosensorials, mixtes o transmissives. És a dir d’afectació de l’oïda interna o del nervi auditiu, de la transmissió del so (problemes de l’oïda mitjana) o de les dues.
Si deixem de banda les hipoacúsies neurosensorials, amb moltes possibles i diverses causes a estudiar, que segons el grau tindrien com a única solució l’adaptació d’audiòfons o fins hi tot l’implant coclear en casos profunds, les més freqüents són les transmissives, per otitis seroses, que es solucionen amb medicaments o si no quirúrgicament amb la col· locació de drenatges transtimpànics.
La quantificació de la pèrdua auditiva la realitzem amb una audiometria infantil (peep show), on el nen entre 3 i 7 anys d’edat participa activament i fiablement mitjançant un joc. A partir del 8 anys ja podem utilitzar l’audiometria tonal liminal igual que en els adults. I per sota dels 3 anys d’edat, sempre i quan l’exploració otoscòpica sigui normal, si tenim dubtes d’una correcta audició, realitzarem uns Potencials Evocats Auditius d’estat estable (PEAee) que requereixen una lleu sedació.
Hipoacúsia de l’adult
També en l’adult cal diferenciar les sordeses neurosensorials, les transmissives i les mixtes, així com unilaterals o bilaterals.
En el grup de les neurosensorials, la més habitual és la pèrdua auditiva per l’edat, que anomenem Presbiacúsia, que és l’afectació progressiva de les cèl·lules nervioses de l’oïda interna, i que toca principalment les freqüències agudes. Això també pot passar per una agressió sonora de l’oïda, per una exposició a sorolls intensos, únics o perllongats en el temps.
Podem trobar moltes altres causes com l’ototoxicitat per medicaments o altres substàncies, neurinomes del nervi auditiu, Síndrome de Ménière, sordeses sobtades per exemple… que s’hauran d’afrontar de maneres diferents.
Les sordeses de causa transmissiva, que són les de més fàcil solució, engloben totes les obstruccions del conducte auditiu extern (taps cerumen…), les perforacions del timpà, les otitis seroses i les afectacions de la cadena d’ossets, sent la més habitual l’otosclerosi (fixació de l’estreb). Aquestes últimes és poden arreglar amb una intervenció quirúrgica.
Una audiometria tonal liminar ens ajudarà a classificar la hipoacúsia en un grup o altre, i també a quantificar el grau o percentatge de pèrdua auditiva. En funció d’aquesta prova podrem decidir millor el què cal fer en cada cas, si l’opció quirúrgica o l’adaptació de pròtesi auditives (audiòfons), que pot ser una bona alternativa en molts casos vist l’avanç tecnològic important en aquest camp.
Davant d’un possible problema auditiu, cal fer una bona valoració o estudi, que serà diferent segons l’edat del pacient i que permetrà proposar la millor solució personalitzada per a cada cas.
Dr. Josep Ramon Claramunt Vives
Otorrinolaringòleg
2 comentaris