Tonteries amb talent: Trobar amor a Internet; Art i Assaig

130

Basant-nos en els contes clàssics, quan una noia del carrer era tocada per una vareta màgica, podia passar d’escombrar sense estar donada d’alta a la Seguretat Social sota les ordres d’una madrastra narcisista i tirana a ocupar un lloc d’honor al tron d’un país imaginari governat per un príncep afeminat.

Però a la vida real, on la gent berenem un dia laboral al McDonald’s, mentre revisem les xarxes socials, les coses tenen un aire diferent. La vida en general i l’amor en concret poden ser temiblement injustos i per aquest motiu la gent s’entesta a comprovar-ho repetidament, intentant trobar amor rere qualsevol lloc. I aquí hi incloc l’amic de la família moderna; Internet.

Internet amb el temps ha deixat de ser el paradís d’adolescents que es tanquen a les seves cambres, jubilats que intenten pujar al carro del progressisme i gent que busca una oportunitat que se’ls ha negat fins al moment en aspectes emotius i sentimentals.

I és que Internet ja no viu entre nosaltres, sinó que viu amb nosaltres, doncs gràcies a la telefonia mòbil, tots estem connectats les 24 hores del dia. I podem buscar a Google receptes de cuina que abracin una vida sana per demostrar que no som un cas perdut en el panorama Eco, retrobar antigues amistats d’institut desmitificant la bellesa que creiem que pot durar eternament i perquè no, intentar trobar amor.

Avanço que sóc una persona cínica i una mica negada per les xarxes. Potser aquest és el motiu que fa que encara no utilitzi internet amb finalitats sexuals o sentimentals, no amago el respecte que em provoca que hi hagi qui ho faci i li funcioni. Jo a Internet i puc perdre molt el temps. Hi consulto tutorials per aprendre a fer coses que en un espai temps físic, mai captarien el meu interès personal. Però m’hauríeu de veure, a les tres de la matinada, davant d’una pantalla. Hipnotitzat veient com algú que viu a l’altra banda del món, m’aconsella sobre com rentar un aquari tropical.

Durant els darrers 25 anys, Internet, ha sigut la meca per a buscar-hi receptes, tutorials, fòrums per a parlar de qualsevol cosa i per a l’amor, sobretot per a l’amor. Com una mena de pelegrinatge digital, un Lourdes cibernètic, per a trobar a qui estimar, i evidentment al fet que ens estimin.

Els anys no passen tan sols per a nosaltres, que a mesura que ens anem fent més grans, la tecnologia sembla tornar-se més petita i ara qui duia un discman pot escoltar música amb un MP3 de les dimensions d’un caramel per a la tos. Amb els telèfons, ha passat el mateix i han minvat de proporció, permeten que ara puguem consultar aplicacions per a lligar amb gent que viu a prop nostre. Amb un format reduït dels telèfons mòbils, no era d’estranyar que les aplicacions mòbils acabessin substituïssin als ordinadors de sobre taula. I ara puguem trobar amor tot passejant el gos al parc de l’Enxub o fent veure que mires al teu nebot fent esport a Les Comes.

Aquestes aplicacions, per regla general, solen ser gratuïtes, però ja insinuen que si s’accedeix a un paquet de cost mínim, el contingut esdevindrà millor, i la gent acaba pagant, doncs el que els donen gratuïtament els pot fer perdre l’esperança en el món com el coneixem. Aquestes són aplicacions amables que s’ocupen de tot. Des de mesurar a quina distància hi ha una persona que ens pugui agradar, quilòmetres o tan sols metres (Hi ha algú a les Comes que també pot estar buscant amor!!!) o explicar-nos què agrada fer en el temps lliure, quins llibres llegeixen o si els agrada més el mar o muntanya a tots aquells potencials romanços.

De ben segur algú que em llegeixi, pot pensar que això ja ho feien els xats (pares de les aplicacions per lligar) també molt útils fa 20 anys, però amb l’inconvenient que no permetien als usuaris mobilitat. Era tant excitant com estancat. Als xats, com a les aplicacions d’ara, s’hi solien dir mentides. Els homes podien tenir més pèl al cap i menys a l’esquena. Les dones podien ser més altes o simpàtiques que a la vida real. Diguem-ne mentides o mitges veritats, però a Internet hi ha coses que no són aigua clara.

O creieu que no sé que aquell gat que balla la macarena i que no puc deixar de veure, en realitat el belluga el seu amo?

Va, no despistem, si l’ésser humà es carrega el planeta lentament, no dubto que tardi massa a malbaratar l’amor com ho fa amb l’aigua, els arbres i tots els subministres que ens brinda la mare natura. Em sembla categòricament injust que algunes persones visquin il·lusionades mentre d’altres els fan perdre el temps exagerant o inventant personalitats que no tenen.

Però no oblido que també hi ha gent que ha trobat un amor real a la xarxa de xarxes. Són pocs i haurien de viure rere una vitrina per ser admirats. És per ells que m’empasso la meva incredulitat a lligar per Internet. M’emociona que hagin desvirtuat un amor i que ara el visquin com a real. Qui sap si algun dia puc dir prou a lligar a l’antiga i m’arrisco a obrir-me un perfil.

Fins al moment segueixo lligant en analògic i deixo internet per al realment vital per a mi: vídeos de gatets que ballen èxits dels 90 i les fotos del noi que m’agrada i no sap ni que existeixo.

Antoni DeFebrer