Tonteries amb talent – Pròxima estació: ruptura

T

Antoni DeFebrer

Dins nostre viuen emocions i sentiments tan secrets que només t’atreveixes a pensar-los abans de bufar les espelmes del pastís d’aniversari. Ni la descoordinació amb la que els amics ens canten ‘anys i anys’ podria distreure’ns del soroll eixordador que viu instal·lat al nostre subconscient i que aflora quan ens repten a llençar un desig a l’univers.

Tornar a saber del passat rares vegades funciona si es van compartir sentiments. Però rares vegades som tant analítics i ho posem en practica, preferim complicar-nos pensant que passaria sí. A vegades et pots creuar amb un ex per l’avinguda Balmes i ni el saludes, però notes aquell descarat contacte visual que et corre per la sang. I per molt sepultada en calç viva que estiguin certes relacions, el vincle, si no s’ha tancat, existeix. I genera uns residus emocionals que seguim trepitjant.

Hi ha ruptures que són un via crucis, plenes d’auto flagel·lades. D’altres un mar de dubtes i retrets mutus. També hi ha ruptures exprés i ara amb l’era digital les eines tecnològiques faciliten que un comiat a la francesa sigui efectiu en sortir el doble txec a la pantalla. En el meu cas, puc dir en la meva defensa, que interessos diferents i manera de veure i viure les coses ens van distanciar. Fins al moment que el vaig saber sortint amb una altra persona que dibuixava a la perfecció tots els meus gustos i limitacions. Ignoro quin temps prudencial marca el calendari vital per refer la teva vida, però en el seu cas no va perdre el temps. Mentre ells eren feliços, jo em vaig distreure a visitar la secció d’autoajuda de la Biblioteca. Els llibres tenien totes les respostes, i era tan vulnerable que tenia un peu a la Bíblia i l’altre als estudis Freudians.

Sigui com sigui les regles del joc no donen lloc a l’equivoc. Un dia tornaràs a trobar-te a qui anomenes ‘ex’. Just en aquell moment, ni teologia, psicoanàlisi o les revistes de la consulta del dentista, t’hauran preparat per a aquell cara a cara on l’asfalt es torna un ring de combat.

Va ser al mercat dels antiquaris. Era un diumenge al matí radiant. En veure’l, els mocassins van començar a caminar en direcció a ell i a qui vaig intuir la meva versió sentimental 2.0, havia passat prou temps perquè el (re)sentiment ocupes espai. Vam ser efectius, érem adults. Però un cop més les nostres diferències van sortir a relluir. La meva encaixada de mans, va topar amb la seva potencial abraçada. Als seus braços van bombardejar-me centenars d’estímuls. La seva olor? Havia canviat de colònia. En cap moment vaig notar-me intimidat per la seva nova parella, qui també em va fer dos petons, i casualment si feia servir una fragància molt semblant a la meva. Vestien colors sobris, una bona parella. La típica conversa distesa que acaba amb la promesa d’un berenar junts.

Passeig avall va venir-me al cap la idea que l’amor no és com el LEGO. Al joc totes les peces tenen una missió. L’amor en canvi, confon, barreja i desdibuixa els límits, tothom pot intentar estimar a tothom, encara que la seva geometria sentimental sigui diferent, però amb el pas del temps, ho deixes córrer, t’avorreixes. Busques persones que tot i no tenir el teu patró, acabin encaixant amb el teu cor.

Temps enrere hauria sigut dolent. Hauria desitjat que aquell diumenge al restaurant on farien manetes, mengessin l’un del plat de l’altre, una mena de venjança gurmet que proporciona repetir hidrats abans de les postres. Però no em sentia així. Era prou llest per saber que aquell berenar no arribaria mai. I vaig entendre que en aquella abraçada havien ressorgit moltes de les meves pors. Feia molt temps que anhelava tornar-lo a veure, però en sentir escoltar el seu cor bategant com un martell que intentava trencar totes les meves pors al compromís que ens van acabar distanciant, el pànic a tornar a sentir coses per ell havia acabat aflorant com ho feia el monstre que emergeix lentament del pantà en les pel·lícules de terror en blanc i negre que tant ens agradava veure junts. Diferents objectius a la vida ens poden allunyar d’una persona a la qui hem dit ‘t’estimo’ i a la que ara desitgem el millor, encara que acabéssim amb un odi tan abstracte com un quadre d’en Kandinski.

En arribar a casa vaig agafar aquell llibre ZEN que dormia a la tauleta de nit. Un d’aquells que resen que quan ens desfem d’objectes acumulats ens atansem a la felicitat. A partir d’aquest moment el llibre viure en una caixa de mals endreços, recordant-me a aquella amiga envejosa que sempre et diu que tiris el que no et poses perquè realment voldria portar-ho ella. Mai sabrem si estem fent realment bé les coses, però a vegades, abans de trencar i tirar-ho tot per la borda, convindria pensar:

Ha arribat l’hora de portar la meva relació a la tintoreria?