Temps interessants

0

escola.jpg “Que visquis temps interessants” és una maledicció oriental. Vol dir que les convulsions dels moments històrics solen portar conseqüències per qui les viuen. Tot es torna indesxifrable i evoluciona amb molta rapidesa. Són tan canviants les situacions, que és gairebé impossible anticipar qualsevol acció. Tothom vol veure la realitat segons els seus desitjos. Però aquesta societat, ni es deixa impressionar, ni conduir. I molts es pregunten si el que passa, veuen i senten, és la realitat: No volen ser enganyats i han creat xarxes d’informacions paral·leles que circulen sense cap control. S’han fos els somnis de plàstic d’aquell consumisme incubat en els anys 50, que exportava Hollywood i que es fonamentava en una felicitat feta de somriures, de colors, de cotxes espectaculars, noies rosses amb cua de cavall i nois morenos de tupè engominat. Anys de lluita propagandista entre l’individualista estil de vida americà i el massificat del comunisme soviètic. Així la caiguda del mur de Berlín no va ser el final d’una època, sinó l’inici de grans canvis. Avui es viu una massiva i fins ara pacífica rebel·lió. Ningú coneix les forces que mouen els fils que posen d’acord a gairebé tothom en aquesta somorta còlera col·lectiva. Treballadors qualificats, personal en atur, metges, estudiants, professors, pensionistes i discapacitats estan d’acord en que això no rutlla. I es busca una nova manera de viure. Un poder sense jerarquia, per construir una estructura adaptable, quasi líquida i sense rigideses. Un nou futur que serà ben diferent. Ja res serà igual després d’aquesta crisi. I en aquest nou món s’espera que els joves creïn una nova moral, una nova justícia i un nou estil de vida. Però encara hi ha qui està convençut que té solucions per a tots els problemes, utilitzant plantejaments polítics del passat. Com ho fan els que utilitzen les imposicions, l’autoritarisme i la intransigència per aconseguir súbdits i no ciutadans. I això no passa només en països estranys o llunyans. També es practica en alguns de ben propers, que presumeixen de sistemes democràtics que no practiquen. Per això els que desitgen un món lliure, lluiten per obrir altres camins, malgrat totes les dificultats que els posen. Saben que en la societat moderna hi conviu gent molt diversa. I tots es necessiten i s’han d’acceptar perquè ja han comprès que els altres també són ells. I en aquest escenari global el nostre entorn viu les mateixes pulsions socials. Una nació que vol ser respectada i tractada amb justícia, rep només amenaces. S’acusa als seus dirigents de marginar a qui no ha nascut ací. D’imposar la llengua i de voler que els immigrants hagin de perdre els seus noms i arrels. Però Catalunya és el que és, gràcies a centenars de milers de persones que han arribat, deixant enrere les seves cases. Van fer-ho forçats per la manca d’horitzons on vivien, però venien disposats a lluitar per la seva nova vida, assumint les maneres d’ací. Així es convertien en ciutadans que no estaven subjectes als cacics del poble. Van aprendre a lluitar pels seus drets, que ací tenien i en altres indrets els hi negaven. Que sabien que la llibertat no és una situació permanent, i que s’ha de defensar permanentment dels qui estan disposats a prendre’ls-hi. Els anhels de Catalunya no responen a cap sentiment de superioritat ni es fan des de l’odi. La independència no és més que una simple resposta a un fracàs. El de constatar que hi ha una classe política, legitimada per lleis fetes a mida, que vol condemnar a un poble a la submissió. Uns governs que no entenen, ni volen entendre, que encara hi hagi qui vulgui ser, sense sotmetre’s. Ciutadans que es senten d’un poble que ha fet de la diversitat riquesa. Una nació que vol continuar així. Tots saben que de la mateixa manera que molts es senten catalans i volen que se’ls respectin els seus sentiments, hi ha també que se senten espanyols i tenen el mateix dret a ser respectats. Perquè la pluralitat és riquesa. Ningú vol sentir-se exclòs. I tots volen fer un món millor. I decidir com fer-ho. Són temps interessants d’un desafiament que obliga a tothom. Pere Escolà