Temporalitat laboral – Pere Prat

70

El tercer trimestre del 2015 la taxa de temporalitat – el número de treballadors amb contracte de duració determinada, comparada amb el conjunt d’assalariats -segueix la tendència negativa iniciada el 2008-. Ara s’ha arribat al 26,2%, el punt més alt fins ara, quan diuen que les dades macroeconòmiques milloren. Probablement la raó està en la dualitat del mercat del treball. Els que tenen tots els drets, perquè han conservat la feina i els que en tenen molt pocs, perquè accedeixen a una nova ocupació. El 2006 un de cada tres tenia un contracte de durada determinada. Ara hi ha aproximadament quatre milions de persones en ocupació temporal. Els contractes més habituals, segons l’EPA, són els temporals per obra o servei determinat. Els segueixen els eventuals per circumstàncies de la producció i els relacionats amb l’estacionalitat o la temporada. Tots solen ser molt curts. El 40,9% dels contractes temporals de setembre del 2015, tenen una durada inferior a un mes. I el 22,5% de menys d’una setmana. Fins l’extrem que 174.500 ocupats, ho són per menys de dos meses i 26.200 d’un sol dia. Únicament el 2,8% dura més de sis meses.
En tots aquests anys Espanya tampoc ha aconseguit augmentar els nivells d’ocupació i justícia social. Les diferències continuen. Com en tantes coses, és a la cua d’Europa. Segons l’índex anual que elabora la fundació Bertelsmann, l’Estat espanyol ocupa la posició 23, entre els 28 estats membres de la UE. Ha perdut dues posicions respecte del 2014. Està només per davant d’Itàlia -un altre il·lustre-, Bulgària, Romania i Grècia. L’estudi posa l’accent en la situació dels menors i els joves. Alerta que el risc de pobresa en aquest grup vulnerable no ha deixat d’augmentar. És una situació preocupant a la que no s’endevina una millora en un futur proper. El 35,8% dels nens i joves ja estan en risc de pobresa i exclusió social -el 27,9% al conjunt de la UE- xifra que significa que viuen en nuclis familiars amb menys del 60% de la renda mitjana. Actualment hi ha 5,4 milions de joves a Europa que ni estudien ni treballen. En 25 dels 28 estats membres el nombre ha anat en augment des del 2008 i tan sols a Alemanya i Suècia han millorat les seves perspectives laborals. L’estudi atribueix aquest retrocés al creixent endeutament públic, l’estancament de la inversió en R+D i l’envelliment de la societat. L’informe situa Suècia, Dinamarca, Finlàndia i Holanda a la part més alta de la classificació de justícia social, encara que també han registrat un retrocés en els seus nivells.
A Espanya la taxa d’atur va arribar al 21,3%, l’any 1985. El triple que la mitjana dels països d’Europa Occidental. El 1994 era el 24,1%, quan la mitjana europea era del 9,0%, i l’any 2013 torna al 26,1% (un altre cop el triple que la mitjana europea que és 8,2%). Veiem doncs que aquest problema és crònic al nostre país. I ara ja no es pot utilitzar la teràpia de la devaluació, que es va aplicar per sortir de les crisis de 1985 i de 1994. Aleshores es va poder fer reduint la paritat de la pesseta, sabent que la devaluació era un estimulant, no una cura. Però ara s’ha anat fent forçant la massa laboral. La reducció de salaris i la flexibilitat. I no haver de pagar indemnitzacions que eren les habituals abans de la crisis.
Però malgrat aquestes dràstiques mesures, seguim on érem. Res permet pensar que estiguem en el camí d’una recuperació consistent. I el pitjor és l’eufòria dels nostres dirigents, perquè significa que, un cop més, no han entès que el tractament que necessita el país és un altre. Juan Pablo Riesgo, secretari d’Estat per l’Ocupació, ha declarat que “ni els treballadors, ni els seus representants, ni els empresaris, no són tramposos. És el govern qui ha de fer una regulació eficaç i eficient”. Però no sembla que ni en sàpiguen, ni vulguin fer gran cosa. I l’oposició, incapaç de fer altres propostes que els subsidis i els ajuts, no ofereix esperances de canvi. Cal que tothom tingui feina. I n’hi ha molta per fer.
Pere Prat