TaliWert

0

cartina-geografica-occitania.jpg Cada vegada augmenta el nombre de ministres del govern central de PP que s’afegeixen a la contesa iniciada pel seu partit, que no cerca altre objectiu que massacrar Catalunya i tot el que té a veure amb aquest país. Ho intenten per diversos flancs. Si no ho aconsegueixen en un, ho proven per un altre, però sense deixar d’afuar el primer. I així successivament, esperant que algun o alguns acabin per cedir, cosa que els permetria d’afegir una nova osca al garrot que utilitzen per colpejar a la identitat catalana. El darrer d’afegir-s’hi ha sigut el que ostenta la cartera d’ensenyament. En la resolucions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que van ordenar a la Generalitat que modifiqués el règim lingüístic a les escoles, per atendre el dret dels nens castellanoparlants a ser educats en la seva llengua materna, ha trobat el seu pal de paller per dissenyar l’esborrany de la nova llei d’ensenyament, que tot i ser comú per en tot l’Estat Espanyol atempta directament contra el català. Ell ja havia fet palesa del seu desig “d’espanyolitzar” als nens i nenes catalans. Llavors, era d’esperar que utilitzaria la més contundent de les eines per veure complert el seu afany. Tant li fa si això significa fer un retrocés en el temps, o, que la seva idea és del més pur estil talibà. Tot i que han transcorregut sis segles des del “descubrimiento”, la mentalitat d’aquest senyor no sembla haver evolucionat gaire quan la comparem a la dels “conquistadores”. Ells també van voler tant sí com no, convertir en espanyols als habitants d’aquells països. En la seva contesa per enderrocar el model d’ensenyament que es practica a les nostres escoles, compta amb la col·laboració inestimable de la seva sòcia, la senyora Sánchez-Camacho. Ambdós representen amb molt d’encert els rols del bo i el dolent. La presidenta del PP de Catalunya va semblar molesta, pel fet que el seu company de partit no l’hagués informat sobre la proposta de la nova llei. De la reunió que ambdós van mantenir en va néixer el nou estatus a què podria ésser remés el català: llengua autonòmica, que és el mateix que dir: llengua oblidada. La comparativa entre Espanya i França que va fer la Sra. Camacho, establint una equivalència entre l’occità i el català, no pot ser més explícita a l’hora d’albirar el que ens podria arribar. A dia d’avui, la llengua occitana a l’estat francès només gaudeix d’una acceptació a la xarxa educativa però li manca reconeixement legal. Recordo que durant la presentació del recull de narracions de l’escriptor occità, Max Roqueta, traduïdes al català per l’igualadí Jaume Trull i Figueras, en Trull va explicar que durant els diversos viatges que havia efectuat al també conegut com a “país d’Oc”, li havia costat trobar algú amb qui poder parlar l’occità. Aquest és el futur que l’hi espera a qualsevol llengua que sigui qualificada com “autonòmica”. El descontent manifestat per les famílies, pel govern, pels docents i els centres educatius, i el seu ferm rebuig envers aquest avantprojecte de llei, no semblen haver tingut cap efecte en la postura del Sr. Wert. Això no ens ha d’estranyar, ja que ell es defineix a si mateix com un “toro brau” que quan més el “piquen” més s’embraveix. És una forma metafòrica de dir que fem el que fem, es mantindrà inamovible en la seva posició. Nosaltres, però, tenim aquella dita tan popular que diu que “qui dia passa, any empeny”, en la qual veig un cert paral·lelisme amb aquest “keep calm” que sembla haver-se posat tan de moda durant les darreres setmanes. Es pot anar també sense embuts i esmenar allò de què “no serem moguts”. Ara que s’acosta l’hora d’escriure la carta als Reis Mags d’Orient, jo demanaré a Ses Majestats que es portin el reconeixement del dret a decidir el nostre futur, el respecte per la nostra llengua i la nostra cultura, i constància per superar amb escreix els esculls que encara trobarem en el nostre camí. Serà molt de que totes no n’arribi alguna, oi? Eduard Creus