Subtileses – Pere Prat

33

Es parla molt corrupció, però només veiem el que interessi a qui mana. Els percentatges a canvi de contractes són escandalosos, però també hauríem de revoltar-nos les altres formes de quedar-se amb els cabals públics, que són més subtils i sovint més rendibles pels espoliadors. Com ho són els sous que es cobren per escalfar la cadira i no molestar. Les pensions de per vida que s’adquireixen per passar per determinats llocs. Les retribucions “en espècie” i cobrament per favors fets quan han estat a l’Administració. Són els que saben que sempre més viuran bé. Els que saben utilitzar els privilegis del poder. Els que han utilitzat palaus, vehicles, viatges i serveis per “la seva feina” i s’hi ha acostumat. Funcionaris que han accedit a càrrecs – proposats i finançats per les seves empreses – per a tal d’aconseguir determinades lleis o posicions. Algunes com la banca Lazard han pagat grans premis a la seva gent per aquestes “feines” (va abonar més de sis milions d’euros a Rodrigo Rato, per anar a presidir Bankia, i 21 milions de dòlars a Antonio Weiss, per ser conseller del secretari del Tresor dels Estats Units). Altres, com Citigroup, prefereixen abonar complements salarials, per tal que l’excedència per ocupar càrrecs públics no els sigui onerosa (i aleshores mai se sap per a qui treballen).
Són els que aparenten comportar-se seriosament mentre tenen l’atenció mediàtica al damunt. Però quan es retiren els focus, aprofiten les seves influències per fer descaradament d’aconseguidors, desenvolupadors i comissionistes. I no és un tema privatiu d’Espanya. Arreu hi ha polítics que han fet grans despatxos lobbistes o fan serveis informals. Viuen de grans contribucions. Algunes molt cridaneres, com les de dos exministres d’Afers Estrangers britànics involucrats en una trama xinesa per la que cobraven sis mil euros al dia. Però també Clinton, Blair, Schöder, González o Aznar. Han estat “vinculats” a JP Morgan, Zurich Financial, Gazprom, Gas Natural o Murdoch. I tants altres relacionats amb fundacions del Golf, vinculades al Petroli o de fosques dictadures més o menys encobertes. Per això sempre hi han seriosos dubtes sobre la naturalesa dels “serveis” oferts. Els seus coneixements i capacitats no semblen servir per a res més que per reforçar el poder dels qui paguen, d’una forma directa o indirecta. I la seva cotització augmenta quan més menyspreats són pels seus conciutadans. Segurament per la presumpció de que estaran disposats a qualsevol baixesa per fer una bona compensació.
Tant fa que les voluntats es comprin amb diners, o fent els ulls grossos a determinades operacions. Així les ‘targetes black’ de Bankia s’expliquen ara com a subterfugi “de que eren part del salari (un 5%, que es camuflava d’aquesta manera per negociar millor amb els sindicats els nivells retributius”. En el moment de rebre-les eren “neutrals a efectes fiscals”. Però en realitat no sols s’amagaven al fisc, sinó també als companys de feina. Sempre el mateix. Arribar quan fa falta a les persones adequades -i untades- en llocs claus. “El que és del comú, no és de ningú” i “avui per a tu demà per a mi”.
Per la pròpia experiència saben del que són capaços els polítics. I a vegades agafen por. Així Guikas Jardúvelis, ministre de Finances al Govern conservador de Grècia i un dels grans defensors de les polítiques d’austeritat, va portar diners a paradisos fiscals per cobrir-se si el país entrava en fallida, mentre deia als seus conciutadans que no patissin. I ha reconegut que ho tornaria a fer si cregués que “perillaven els seus diners, guanyats al llarg de 37 anys de dur treball”.
Però no podem oblidar la fredor de l’exili. Molts dels que van haver de marxar en acabar la Guerra Civil van anar-se’n sense res. Altres en canvi s’havien preparat. Tenien tresors en joies, or i divises. Sovint d’origen dubtós. Així van desaparèixer les reserves del Banc d’Espanya i molts bens artístics i religiosos.
Les persones tenen grandeses i misèries. I també molta hipocresia. Massa sovint ens distreuen explicant el que convé a qui mana i s’amaga el que els posaria en evidència. Propaganda enlloc d’informació, per seguir embutxacant a tort i a dret, passant per persones honorables.
Pere Prat