Subnormals

83

Vull matissar que el títol d’aquest article, no remet a la definició acadèmica que tots coneixem, ni a l’ús pejoratiu del mot per part dels intolerants vers els diferents, sinó a una proposta personal i seriosa per introduir en el corpus de la llengua -començant per la de Castella- una modificació, en accepció, que visualitzi una realitat que mai no ha estat definida per allò d’evitat en molts l’autoretrat. O dit d’un altre manera, definir, sense ànim d’ofendre, el que pensa un diferent que és un intolerant.

La recuperació de la República de Catalunya s’ha teixit amb el desig i la voluntat popular. El cabdell ha estat debanat amb pulcritud jurídica i parlamentaria fins a la proclamació. Evidentment l’estat veí, no ha deixat consolidar el nou estat. El regne d’Espanya, ja estranger per a nosaltres, maldestre i bàrbar en resoldre afers polítics democràtics i pacífics no s’havia quedat de braços plegats. Ja sabem que on no hi ha argument hi ha turment. No hi ha dubte, doncs, que els moviments de tropes, desembarcaments i maniobres militars intimidatòries només té parió en les prèvies a envair i ocupar un país foraster. Fins i tot sobta que els espanyols tinguin més ben preparats, més ben entrenats els cossos i forces de seguretat policials d’interior que no pas l’exercit que els ha de defensar d’atacs exteriors. Clar queda que per a la monarquia l’enemic prioritari sempre l’ha tingut als territoris ocupats. El covard malviu la malànima fent-se fort a caserna i fortalesa. Normal en tota terra de castells quins sicaris de gimnàs esteroidal estan llestos per a atacar pacífics civils astorats i desarmats. Menys normal disposar d’una tropa embogida de seguidors i animadors quins clams d’amistat i consignes de convivència són corejades i aprovades pel seu ventall polític. Des dels famosos ‘a por ellos’ al ‘que nos dejen actuar’ vomitats amb facials desencaixades per l’odi, ràbia i racisme que deixen a qualsevol racional estupefacte i enrogit de vergonya aliena, als demencials enfilalls, no pas d’alls, sinó d’insults registrats en qualsevol xarxa social on hi apareix alguna referència a fets catalans. Bé quan opinem en la nostra llengua en un xat estranger on es fan servir, o no, altres llengües, Bé quan s’estavella un avió que s’ha enlairat del Prat, bé quan un Centre Nacional de Desintel·ligencia espanyol té lligams amb qui orquestra un criminal atemptat estil Torrente a la Rambla de Barcelona, disparant-se mostres de joia, manifestacions de suport i donacions de sang amb més gats que persones, bé quan declarem en sessió parlamentària, república independent. Commoció cerebral permanent o víctimes d’un ensinistrament? I ho vèiem l’1 d’octubre i ho veiem en totes aquelles altres concentracions on emperifollades dames i gominats cavallers competeixen en vulgaritat i viscositat amb simiescos cossos, carn de presidi, amb maces, bats o cadires per trencar caps i vidres.

I és en aquest tant anormal ambient policial que mon germà, el de Barcelona, amb un cert retard psíquic, sensible i vulnerable a situacions incòmodes però quina intel·ligència i coneixement voldrien tenir molts dels que no han estat mesurats per la ciència mèdica, ens explicava, per Nadal, que un dia pel metro de Barcelona, a casa, va ser assetjat per un individu, imagino jo que seria un colon espanyol o turista estranger d’allà, que el va estar insultant una estona per les escales mecàniques, seguint-lo i esperant-lo i amb veu baixa anar burjant-lo i fent-li la punyeta. El Santi, duia una gorra de color groc; la seguirà duent mentre hi hagi un sol pres polític. Ja he suggerit que l’Acadèmia -en construcció- Catalana de la Llengua Castellana, en el corpus adoptat d’un castellà lliure d’influències quixotesques i quilomètriques de països orbita i negoci Instituto Cervantes, inclogui una accepció en el terme ‘subnormal’: persona malvada i amb gradient delictiu que, a més a més de ser deficient intel·lectual, o no, ha estat mal inclinada pels pares, pel rei, per l’estat o pel funcionariat a violentar gent normal, per la seva aparença, indumentària, físic o per les seves idees. Així els magistrats de la república podran imputar i castigar la subnormalitat feixista bé sigui practicada per colons, pels del Vichy Catalán -règim 155- o per alguns altres ‘ciudadanos’ que diuen ser d’aquí, però se senten d’allí perseguint als d’ací.

No deixem que s’imposi en el cor de la nostra societat la deformació mental i malaltissa d’aquells que fan bandera de la intimidació, l’amenaça, la falsedat, la vulgaritat, la incultura i amargor com a forma de viure i en particular per sotmetre al veí, al veïnat. Acoquinar i atemorir per no ser contradits ni incomodats en la seva actitud vital de rebuig a la resta de conveïns o fins i tot la seva pròpia família. No hem de permetre que cap crispat país estil ‘american idiot’ interfereixi i doti d’impunitat aquells que menystenen els drets humans i conculquen els principis més elementals de civisme, convivència i respecte. A les males persones, més que per idiotes, que també, de manera no insultant i sí descriptiva, podríem qualificar-les elegant, acadèmica i semànticament parlant -en futura accepció, i sempre dins d’ella-, com a normals subnormals. Ells i només ells ho són.

Manel Ramoneda