Speed – Joan Vich

S

Aquesta setmana havia escrit una article, precisament sobre els temps públics. Els administratius, els polítics i els judicials, que la rapidesa dels fets han deixat obsolet. La meva conclusió era que el temps polític arribava amb retard davant de la velocitat de la immediatesa de l’actualitat dels temps que ens ha tocat viure.
Segons el meu modest parer, aquesta manca de resposta política deixava sense orientació (sense relat) als dos milions de votants que van donar suport a les opcions independentistes, en benefici de les altres que semblava que sí que anaven al pas de la necessitat de possessionar-se davant del nou escenari que les eleccions convocades en clau plebiscitària havien deixat al país.
S’ha dit i s’ha reiterat i ho comparteixo en aquestes setmanes posteriors al 27-S que els Partits independentistes havien guanyat amb claredat les eleccions, però que no havia succeït el mateix amb el plebiscit que portava implícit la convocatòria.
En un primer moment, semblava que els guanyadors davant de l’ofensiva mediàtica desencadenada pels partidaris del no, dubtaven, i molts els demanàvem que assumissin el resultat i actuessin en conseqüència. És a dir, que llegissin el vot de la ciutadania i prenguessin les iniciatives polítiques que donessin resposta a les grans expectatives aixecades, amb la celeritat que aquestes demanaven. “El Vot de la teva Vida” com deia l’eslògan electoral de Junts Pel Sí.
Em va semblar assenyada la lectura política de la CUP a la nit electoral, que va admetre que amb els resultats a la mà no es podia fer una declaració unilateral d’independència. Doncs bé ens trobem que sí, que d’avui per demà, s’ha donat una resposta en la línia pura i dura de la declaració unilateral d’Independència. Ara entenem el secretisme de les negociacions entre Junts Pel Sí i la CUP. S’ha forçat la marxa del tren del procés situant-la a la velocitat de creuer sense comptar, també segons el meu entendre, amb l’estat de les vies.
La declaració és evident que és taxativa i no admet dues lectures, està perfectament arrenglerada en al línia de màxims de la CUP, que alguns van qualificar amb menyspreu d’ideològica. És una Declaració de moment sobre el paper i el paper ho suporta tot. El que passa és que és una declaració política, que ha d’aprovar el Parlament de Catalunya, el nostre màxim òrgan representatiu i que òbviament, per la composició de la cambra, serà aprovada això si no ve abans el Sant Tribunal de la Inquisició i ho impedeix.
Això vol dir, que s’ha de portar a terme sí o sí, sinó es vol generar un estat de frustració col·lectiu molt gran al País, després de tants anys d’escalfar motors, tantes gegantines manifestacions, declaracions i posicionaments, amb urnes de cartró incloses. No diré que sigui precipitada, ni que no sigui legítima. Després de tot el que ha plogut, entrava dins les possibilitats. Em sembla però, dit sigui de pas, que no s’ha triat el millor moment. Em permeto la llicència que pot semblar una frivolitat i és que l’independentisme ha fet una opció clara pel PP a les Generals, a les quals sembla acudiran els partidaris de la desconnexió per la via exprés. I per sobre de tot no s’han mesurat les pròpies forces, ni la capacitat de reacció de l’adversari. El tren que arrancat amb una marxa de creuer té un gran risc de descarrilar.
No es pot emprendre una marxa tan ràpida com incerta vers una estació que, ens agradi o no, és llunyana, sense saber que en el camí trobaràs estacions on parar, amb moltíssima gent a les andanes que el saludin i l’aclamin, amb punts d’avituallament necessaris per continuar amb més força, amb tallers de reparacions en cas d’avaria i amb una via en perfecte estat, perquè en comboi no descarrili. I tot això no sembla gens garantit. No vull ser ni alarmista ni catastrofista, sinó el més realista possible. Però en els moments actuals de la globalització uniformadora, dins una Unió Europea que ha demostrat que no té escrúpols intervencionistes on i quan faci falta, els temps èpics de les grans gestes heroiques han passat.
Joan Vich