Sortir de l’Euro – Pere Prat

0

pr euro.jpg Avui a l’UE cada país membre pateix les conseqüències del que el seu govern nacional ha fet pels seus ciutadans, empreses i bancs. No hi ha política comuna, ni econòmica ni social. I d’ací les tensions i diferències. I quan hi ha una recessió com la que es pateix no hi ha mecanismes comunitaris suficients ni eficients. En situacions compromeses, com les de Grècia, Xipre i també Espanya, els remeis no semblen els adequats. Aquests estats (i d’altres) s’han resistit sistemàticament a les mesures correctores que se’ls proposaven, ja que la UE no té competències fiscals, ni de supervisió, per redreçar la situació d’un estat membre. I quan ara demanen ajut els diuen “No solidarity without responsibility”. Sense solidaritat no hi haurà Europa, però sense responsabilitat tampoc. I això comporta una política d’austeritat, treball i rigor que els polítics del sud havien confós per poder, luxe i viure pel damunt de la seva realitat. Vivien enlluernats, perquè la unificació alemanya havia estat evitar el desert industrial a l’Alemanya de l’Est i la misèria de la seva població. I ara tot sembla diferent. Per això són molts els que consideren que la perifèria no té gaires opcions. Seguir com fins ara serà molt difícil, malgrat tots els esforços que la societat està fent. Juan Francisco Martín Seco, acadèmic, membre de la Inspecció i Auditoria de l’Estat, creu que: “Espanya quedarà fora de l’euro. L’alternativa és sols quan i com. Quedar-se implicaria un cost altíssim, que passa, està passant, pel sacrifici de la democràcia, dels controls democràtics, de l’estat social, i de les conquestes que havíem aconseguit. Una unió política i fiscal, real, implicaria una transferència de recursos dels països del nord d’Europa que no es produirà. Tampoc una unió fiscal, amb un pressupost únic, de dimensions suficients, perquè això suposaria que països com Alemanya, Holanda o Àustria haurien de rebaixar el seu nivell de vida. I el que estem veient és que no volen ni, simplement, deixar diners per als rescats que s’han produït”. També ho veu així l’economista americà Paul Krugman. Compara Irlanda i l’estat de la Unió de Nevada. Diu que tenen problemes semblants i grandàries similars, però eines molt diferents per enfrontar-s’hi. Mentre l’estat americà compta amb un govern federal al darrera, amb un pressupost equivalent al 30% del seu PIB, l’europeu només té el suport d’una estructura líquida que gestiona l’1%. I l’estructura política també és diferent. El govern d’USA és elegit per tots els ciutadans i mana. I ací el Consell de l’EU és triat pels estats membres i no governa. Per sortir de les crisis Espanya sempre havia devaluat la seva moneda quan el seu dèficit exterior passava del 3-4% . Ara no pot fer-ho, malgrat haver passat del 10% el 2007-2008. I l’alternativa de la devaluació interna no dóna resultats. L’atur no para de créixer i l’economia s’enfonsa. I pels ortodoxes de les finances no queda sinó veure com se surt de l’euro. John Martin, analista de la City londinenca, diu que l’ideal seria deixar la moneda única i tornar a les nacionals. Però pels perifèrics seria preferible que comencessin a sortir els països del nord, Alemanya i Holanda. Llavors quedaria un euro depreciat -això augmentaria la competitivitat- i es devaluarien els deutes fixades en euros. Però avui les grans institucions financeres ja ho anticipen i signen contractes indicant que s’hauran de tornar els diners en la moneda que regeixi a Alemanya en el moment del venciment.  Els que creuen que la solució passa per més Europa, han de forçar més la política. Els intangibles de viure plegats. Però ara prima el pragmatisme. I milions d’europeus, arrossegats per les conseqüències de la crisi, perden les seves il·lusions i els queda la crispació de la butxaca buida. De moment només pateixen ordres i les directives legislatives són un record nostàlgic. Són molts els que ja no veuen a Alemanya com la peça clau per la concòrdia, el progrés i les llibertats d’una Europa unificada, amb la mateixa civilització, conservant les singularitats culturals, lingüístiques i ètniques, sinó com una potència dominadora. Mala senyal. Amb recel, no hi ha ni Europa, ni Catalunya, ni euro. Potser només revolta. Pere Prat