Somiar truites

200

Bernat Roca

 

La vida ens porta al Somiatruites. És un divendres estrany. D’una banda, hi ha com un ambient de vacances, encara que falten dies per una Setmana Santa que s’ha endarrerit fins a mitjans d’abril. És el que té seguir un calendari de reminiscències religioses. De l’altra, el carrer bull d’activitat perquè és la Mostra. Hi ha núvols que amenacen tempesta, però de moment encara guanya el sol. Però per a nosaltres és un dia de festa. L’Anna es jubila. Ho ha donat tot al món de l’ensenyament durant anys i ara la societat li retorna el més preuat: temps. Temps per llegir, per viatjar, per cuidar de la gent que estima, per viure.

El dinar és excel·lent. Els plats són petites obres d’art. La barreja de colors i textures, els sabors, etc. La cuina quan vol ser creativa treballa com l’alquímia i oficia en dues direccions: espiritualitza allò material i concreta allò que és espiritual. Fins i tot per a un llepafils com jo aquesta és una veritat incontestable. El servei és amable i sempre somriu quan t’hi adreces. El destí ha volgut que una exalumna sigui una de les simpàtiques cambreres que avui hi ha al local. Tot sembla preparat. Hi ha un vi blanc angelical que corre a dojo, entre somriures, converses alegres i girs de guió de cinema. Xerrem sobre la vida, sobre el sagrat i el profà. Hi ha un ambient de complicitat en la retrobada i el passat i el present es fonen en l’instant, la bellesa del qual les fotografies tracten de captar. In vino veritas. Quan hem acabat de menjar i ja som a la porta parlem de l’hotel que els germans Andrés han muntat dalt del restaurant. En un rampell de rauxa, deu ser el vi, demanem al David Andrés, xef reconegut i empresari atrevit i visionari, si ens pot mostrar el nou hotel. Ell encara treballa, però justament ara porta coses a dalt. No ens posa cap pega. És un exemple d’alumne que s’ha superat a si mateix. Un triomfador senzill i amable, que no té fums de res. L’obra és magnífica. El seu germà és arquitecte i ha fet el disseny. Tot queda a casa. Són dues persones que van arriscar-se per endegar un projecte en una zona que la ciutat d’Igualada ha tingut abandonada durant anys i que ara vol recuperar: el rec. L’emprenedoria no és per a tastaolletes. Cal posar-hi tot el cor, la ment i l’esperit.

En català la paraula somiatruites vol dir literalment: persona visionària o que s’il·lusiona fàcilment amb coses impossibles o estranyes. La bellesa i el geni d’una llengua es troben en aquests mots intraduïbles, petits resquills d’una història mil·lenària. Com a projecte el Somiatruites demostra que l’home és un quixot que només pot morir amb les seves pròpies armes, i que voler encaixar al món renunciant a ser qui ets és el principi del fracàs. Ser tu mateix, amb senzillesa com els germans Andrés, treballadors i emprenedors en un món complex i difícil, volàtil i dominat per la immediatesa, és el camí de la veritat. Ells ens recorden que voler l’impossible ens cal per tal que no mori el desig.